[Per Pep Marès, mediador i comunicador cultural]
La recuperació, la conservació i la difusió del patrimoni, i que es presenti de manera atractiva i educativa, al meu entendre esdevé essencial per a Sabadell, ja que el nostre patrimoni ens explica a nosaltres mateixos i ens explica a la resta. Cal, doncs, que Sabadell prengui consciència de la seva importància i el valori per tot allò que representa. El patrimoni moble, el documental, l’arquitectònic, l’arqueològic i l’etnològic ens aproximen al nostre passat i ens permeten entendre el present. És per això que la seva conservació i difusió és responsabilitat de la política pública, però no podem oblidar que és necessària la complicitat privada, ja que per mi la conservació i difusió és una responsabilitat col·lectiva.
A banda de la conservació per a una bona gestió del patrimoni, cal una política activa que vinculi i es vertebri en dos eixos: el primer, patrimoni i educació. Museus, monuments i jaciments són considerats com a recursos formatius de primer ordre per als pedagogs i pedagogues a l’hora d’ampliar, reforçar i millorar competències (generals i específiques) i continguts de l’adaptació curricular educativa del professorat. A més, el coneixement, la familiarització i interacció amb aquests espais és imprescindible per a la formació cívica dels alumnes. L’educació es pot entendre avui dia com el procés d’acompanyament en l’adquisició de competències per a la vida, siguin culturals, artístiques, mediambientals, científiques, comunicatives o socials. Per adquirir-les, la comunitat educativa sap que l’experiència viscuda per mitjà del patrimoni és un aprenentatge complet, atractiu i significatiu, que no es pot tenir ni gaudir a l’aula. És per això que els referents utilitzats pels educadors estan sovint fora de l’aula: en els museus, monuments i jaciments, a les ciutats i als entorns paisatgístics i naturals. Estem en el trànsit d’un sistema educatiu a una societat educadora i el patrimoni cultural és, segurament, el seu eix estructurant. El patrimoni gira al voltant de la vida, dels espais i els paisatges compartits: és la ciència, l’art, la història, la geografia, la natura, l’arquitectura, la tecnologia, l’estètica…; forma part del nostre passat i alhora és el present que permet imaginar i construir el futur. La cultura i el coneixement ens defineixen com a persones i per accedir-hi ens cal l’educació entesa com a procés de transferència dels sabers i valors compartits.
El segon eix és patrimoni i turisme. El patrimoni de la ciutat pot ser un dels nostres atractius com a destinació turística familiar, un atractiu que ens pot diferenciar i ens aporta un clar valor afegit. En un entorn en què l’oferta turística familiar és cada vegada més elevada, la cultura és un element clau que permet diferenciar. Es fa necessari un pla per adequar els espais patrimonials i els seus entorns a la visita i millorar-ne la promoció i la difusió. Per fer-ho s’ha d’aprofundir i fomentar en el diàleg i el treball conjunt entre turisme i cultura. La relació entre el patrimoni i el turisme és indispensable, i el potencial de la cultura i el patrimoni, com un dels atractius. Cal que turisme i cultura desenvolupin estratègies conjuntes.
És necessari que els equipaments i les institucions s’obrin a desenvolupar un ventall cada cop més ampli de funcions culturals i també socials, amb l’objectiu que els recursos disponibles siguin aprofitats al màxim. En aquest sentit, s’hauria de trobar un sistema perquè els equipaments públics tancats per manca de recursos econòmics es puguin posar a disposició dels col·lectius socials i econòmics que en puguin fer un ús apropiat.
