MARC ARGEMÍ

Periodisme encara, malgrat tot

[Per Marc Argemí, periodista]

Hi ha qui confon un fet inexplicable amb un fet mal explicat. És a dir, hi ha qui pensa que si no comprèn una explicació, és que aquesta explicació és dolenta. Però pot passar una altra cosa: que la pròpia capacitat de comprensió sigui insuficient, o bé que el fet, per insòlit, no hi hagi prou dades per poder-lo explicar millor.

Un d’aquests fets insòlits i en part inexplicables està a punt de corroborar-se aquests dies, quan milers d’estudiants fan les proves d’accés a la universitat. Em refereixo a la realitat que les notes de tall per accedir a la carrera de Periodisme de la Universitat Autònoma (UAB) i de la Pompeu Fabra (UPF) –els centres públics que formen més periodistes a Catalunya– continuïn estant entre les més altes, com passa de fa anys.

Com és possible que encara algú vulgui fer Periodisme? Probablement és fals, però diuen que un dia Oscar Wilde digué: “No li diguis a la meva mare que soc periodista, que pensa que treballo de pianista en un bordell”. En canvi, sí que aquest mateix escriptor va afirmar en una ocasió: “La diferència entre la literatura i el periodisme és que el periodisme és il·legible, i la literatura no es llegeix”. En un to més murri, un altre escriptor anglès, Chesterton, explicava que “el periodisme consisteix essencialment a dir ‘Lord Jones ha mort’ a gent que no sabia que Lord Jones estava viu”. Indro Montanelli, gran referència del periodisme italià, veia el periodista com “un oceà de saviesa amb un centímetre de profunditat”. I, encara que Kapuscinski assegurava que els cínics no servien per a aquest ofici, Twain, també periodista, una vegada va suggerir cínicament: “Reuneix primer les dades, que ja tindràs temps de distorsionar-les com et vagui”.

Publicitat

Aquesta visió pessimista del periodisme s’ha mantingut fins als nostres dies, en què es respira una desconfiança general cap a la professió, al mateix temps que es consumeixen més notícies que mai. Periodistes, en la ficció, han estat algunes vegades figures idealitzades com Tintin o Superman. Però també ho han estat el corresponsal de guerra William Boot, en la cèlebre sàtira Scoop d’Evelyn Waugh, o el ciutadà Kane, el magnat de la premsa que Orson Welles va explicar en la pel·lícula del mateix nom, inspirat en el personatge real de William Hearst. Precisament a Hearst se li ha atribuït la paternitat de la definició del periodisme com l’ofici que consisteix a publicar allò que algú no vol que es publiqui.

Charles P. Scott, editor del The Guardian, defensava que “les opinions són lliures, però els fets són sagrats”. El fet, sagrat, és que, ara, malgrat tota aquesta mala fama, en un moment en què s’ha capgirat el sentit d’aquesta frase –hi ha molt periodisme on les opinions són sagrades, però els fets lliures–, el periodisme continua tenint qui el vol convertir en ofici.

Churchill deia que era millor fer les notícies, ser-ne el protagonista, que escriure-les. Penso, per contra, que avui dia el que falten són bons cronistes de la realitat. Que siguin acurats sense ser avorrits, precisos sense ser pesats, interessants però no superficials, profunds però no obscurs, honestos però no insípids, agressius que no insultants, valents, que no histèrics, i concisos sense ser parcials.

Perquè en l’excés d’opinió i de perspectives excessivament polaritzades, una bona descripció, en la seva nuesa i sobrietat d’ornaments, s’ha convertit en l’acte de servei públic més necessari per part del periodisme. Per això, malgrat tot, el periodisme és un ofici que val la pena conrear.

Publicitat

Subscriu-te gratuïtament al butlletí ‘Bon dia, Sabadell’

Comentaris
To Top