JOAN REAL

La Covid-19 i el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt

[Per Joan Real, professor de la UB i investigador de l’IRBio]

La Covid-19, a part de tenir uns efectes dramàtics en l’àmbit sanitari, social i econòmic, ens ha fet adonar com les nostres activitats no són sostenibles i que els impactes que causem a la natura actuen com un bumerang en contra de nosaltres mateixos. I al contrari, quan deixem d’actuar de forma impactant en la natura, sigui deixant d’explotar intensament els seus recursos o deixant-la lliure de la nostra presència, no tan sols ella es refà, sinó que el resultat és positiu per als mateixos humans (menys contaminació, més tranquil·litat…). Un exemple clar d’aquest efecte positiu ha estat observat aquests dies al Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i serra de l’Obac. Aquest espai protegit, que va ser el primer que es va crear a l’Estat espanyol i és un lloc emblemàtic per a molts ciutadans, té una gran riquesa en biodiversitat amb espècies úniques al món i paisatges excepcionals, fet que li confereix un gran valor natural. Sant Llorenç, les seves espècies i hàbitats, no tan sols tenen un valor intrínsec com pot ser la Sagrada Família o el Monestir de Poblet, sinó que a més proveeix de valors de servei, és a dir, que ens beneficia directament. Així, els seus boscos produeixen oxigen que respirem, l’aigua que s’infiltra va a parar als rius on la bevem, regula la temperatura que tempera les ciutats o controla les plagues, entre molts altres serveis positius, però en canvi sovint els desconeixem o no els valorem.

Durant el confinament, els investigadors que treballem al Centre de Monitoratge de la Biodiversitat de les Muntanyes Mediterrànies –situat a Sant Llorenç i creat en un conveni entre la Diputació de Barcelona i la Universitat de Barcelona amb l’objectiu de seguir la biodiversitat per conèixer el seu estat i poder aplicar mesures de gestió i conservació– ens hem trobat amb una situació inèdita: la manca de presència humana en aquest espai protegit. Aquesta situació extraordinària ens ha permès conèixer l’impacte que causem els humans a la natura amb les nostres activitats i com respon quan l’espècie humana és absent.

En algunes àrees que usualment són molt concorregudes o pateixen massificació hem vist com algunes espècies quasi extingides han tornat a ser-hi presents. La perdiu que havia estat molt comuna als cims de Sant Llorenç fa més de 50 anys i descrita com una varietat, ara hem observat mascles cantant on segurament abans del confinament era impossible que hi fossin i es reproduïssin a causa de la presència de gent.

Altres animals que sovint són perseguits per ignorància com les serps i els escorpins i que són espècies clau a Sant Llorenç perquè s’alimenten de petits animalons s’han observat als roqueters al costat de moltes altres espècies. Els roqueters, uns dels ambients més representatius del massís i únics, només similars als de Montserrat, s’han vist recoberts per catifes de plantes que han recolonitzat les àrees on l’erosió pel trepig humà i bicicletes s’havia descalçat anteriorment.

La floració de plantes endèmiques de Sant Llorenç (és a dir, que no es troben enlloc més del món) ha estat extraordinària: peu de colom, arenària, campanetes, orella d’os i la reina de Sant Llorenç, la Corona de Reina han fet catifes espectaculars.

Espectacular ha estat també sentir els lladrucs dels cabirols en plena reproducció i que juntament amb senglars amb raions s’han deixat veure més que mai omplint de vida les obagues i boscúries. En els camins, ara sense petja ni rastre humà, ha estat fàcil, com no es veia des de fa molts anys, trobar petjades de toixons, fagines, gats mesquers i guilles, sigui perquè abans el trepig humà les esborrava, sigui perquè ara aquests animals es troben més segurs. També reconfortant ha estat no trobar animals atropellats ni a les pistes forestals ni a carreteres secundàries com salamàndries, gripaus, etc. (que bicicletes i cotxes aixafen en el seu trànsit), ni tampoc eriçons, esquirols, rèptils i ocells a les principals carreteres del parc on en època normal moren per centenars.

A les pistes i camins més concorreguts i massificats no s’han trobat excrements d’animals de companyia, els quals han estat substituïts per marcatges d’excrements i olors d’animals silvestres que segurament ara sense la presència dels primers se senten més segurs i han reconquerit els seus territoris.

Ha fet goig poder estudiar, avaluar i gaudir d’aquest patrimoni natural únic de Sant Llorenç del Munt. Si tota la societat vam fer grans esforços perquè es creés aquest parc natural, i si coneixem com és d’important per a la nostra salut i benestar tenir uns ecosistemes naturals ben conservats, per què no aprofitem aquesta crisi de la Covid-19 per canviar la gestió?

Per què no regulem la presència humana i establim reserves a les àrees més riques en biodiversitat i més sensibles on aquesta presència sigui mínima? També podríem reubicar els aparcaments públics multitudinaris situant-los fora de l’espai protegit (i no posar-los al bell mig) com fan altres parcs, i evitar d’aquesta manera la massificació a dins el parc.

Per què no traslladem fora del parc o a les zones menys fràgils les activitats esportives encara que siguin en solitari com córrer, bicicleta, etc., que sabem que causen erosió, allunyament de la fauna i poca sensació de naturalitat? Per què no regulem la presència d’animals de companyia que sabem que foragiten la fauna salvatge i ramadera? En definitiva, per què no valorem els serveis intrínsecs i ecològics que ens proporciona Sant Llorenç i establim reciprocitat amb ell? Si ho fem, la nostra salut i les generacions futures ens ho agrairan.

Comentaris
To Top