Oci i cultura

Gemma Humet: “Els músics som els primers a ‘pringar’”

La terrassenca Gemma Humet va presentar dissabte passat, 25 de juliol, el seu darrer treball, Petit Univers, en duet amb Pau Lligades. Ho va fer en el cicle de concerts ‘Hi som!’ als Jardinets.

Actuaràs davant un públic molt reduït, de 30 o 40 persones aproximadament. Econòmicament deu ser just, però potser té aspectes positius? Fins ara només n’he fet un, de concert. Pel que fa a quantitat, no se’m fa estrany. Tampoc en faig de 1.000 persones, sinó concerts d’entre 100 i 150 espectadors, aproximadament. Ara bé, sí que hi ha diferències. A Manlleu, fa dos dissabtes, la primera filera del públic estava molt lluny de l’escenari. Tothom està molt separat, els uns dels altres. I les mascaretes impedeixen que vegi les cares i les reaccions de la gent. No saps si els està arribant, si estan connectant o no.

Humet defensa el compromís social que mostra la gent de la seva professió / D.S.

Quina perspectiva tens per a aquest estiu? Al principi pensava… Uaau, quant de temps que trigaré a tornar a treballar. Però el fet que hagi pogut adaptar el meu espectacle Petit Univers a un format reduït m’ha ajudat. Aquest estiu, de fet, tinc més bolos que altres estius. Em sembla que ara és el moment dels cantautors. Ara bé, els grups grossos, que impliquen molta gent, ho tenen difícil per poder treballar.

Com has viscut el confinament? Més creativa o més aviat dispersa? He sentit una mica de tot. Com que tinc dues criatures petites (de 3 i 1 any), no tenia gaire temps per fer gaire cosa. Però sí que he gravat alguns vídeos i unes covers [versions d’altres artistes]. I prou bé. En tenia ganes. Després de tant de temps sense escenari, fer alguna cosa anima. Ni que sigui en format digital, per Internet. Ho feia més passatger. 

Els músics han quedat tocats laboralment, pagant autònoms i sense ingressos. També ha estat el teu cas? Què creus que podrien fer les administracions públiques per ajudar el sector? La cultura sempre respon. Estem a primera línia. Tot i així, la majoria ens hem sentit molt menystingudes. I ara també estem patint: tinc amistats del sector que pateixen perquè hi hagi un rebrot i començar a rebre les trucades de cancel·lacions dels concerts que ja tenen programats els propers mesos. Som els primers a pringar. 

Com veus el sector de la música en viu a Terrassa, Sabadell i en general al Vallès? Com que acostumen a ser llocs petits, amb aforaments no gaire grans, m’imagino que serà complicat la seva reactivació. Que no podran tornar immediatament a la programació habitual. 

Ja fa tres anys del tema col·lectiu ‘Agafant l’horitzó’ i cinc anys de la ‘Cançó per fer camíper la Vaga de Totes. Com han envellit aquests temes reivindicatius? Què en queda, d’aquella alegria col·lectiva? Va ser molt guai! Agafar l’horitzó va ser molt heavy. I col·laborar amb Txarango va fer que un públic molt més jove s’interessés per la meva música. I amb Cançó per fer camí. Com a cantautora, la reivindicació política i social hi és, tant a col·laboracions com aquestes dues com a les meves pròpies lletres. 

Quines similituds i diferències veus entre la nova cançó d’avui dia i la cançó protesta dels anys 70? Si treballem amb un micròfon davant, hem de dir les coses clarament. Si no, qui ho ha de fer? Són moments convulsos en l’àmbit social i polític. Com eren els anys 70, salvant les grans diferències, és clar. Però és normal que en moments així surtin moviments de cançó protesta.

Comentaris
To Top