[Per Josep Ramon Giménez, periodista]
Camí de ronda resseguint els revolts i els pendents de la línia de costa formada per un continu d’espadats, rocams i petites caletes de còdols: nord de l’Alt Empordà. Una bona caminada per fer una bona suada i acabar en una remullada reparadora quan trobem un espai amb prou distanciament dels banyistes que ja són a la caleta. El camí és, en l’anada i la tornada, un autèntic incordi de pujada i baixada de la mascareta en creuar-nos amb altres estiuejants. Cal fer-ho. N’estem convençuts. N’hi ha, però, que no duen mascareta, o que la porten penjada al coll o, fins i tot, al colze, com un braçalet. Mirada de reprovació la meva; mirada de reüll la seva. O ni això. Així que haig de dir que estic fart del sant tornem-hi dels qui segueixen reclamant una llibertat a mida del seu criteri; insistint en què ja són prou responsables per prendre mesures de prevenció davant la Covid-19. En aquest poble costaner la majoria de les persones fem ús de la mascareta, tot i que segueixen havent-hi flancs febles, com arreu: restaurants o bars d’èxit atapeïts com si res no passés, supermercats concorreguts amb passadissos massa estrets…
Com m’hauria imaginat mai que faria vacances amb mitja cara amagada darrera d’un drap! El meu imaginari només ubicava una pandèmia com aquesta en la ficció. I quan els experts ens deien, en els dies de confinament, que el virus remetria amb la calor i que podria reaparèixer amb els primers freds de la tardor, confiava que gaudiria d’un estiu d’esbarjo relaxat que em recuperés de les tensions de l’estat d’alarma. Això sí, al nostre país, fent coll avall a la renúncia del viatge internacional, perquè ja vèiem que més enllà d’Europa l’evolució de la pandèmia anava cada dia pitjor. Se’ns obria l’oportunitat de fer turisme interior, com ja promocionaven a Itàlia i França, els nostres socis en el trio danyat del sud d’Europa. Però no m’esperava unes vacances de fre posat, de llambregades a esquerra i dreta, de moviments estudiats, de preguntar si ja han desinfectat la cadira i la taula a l’hora de seure en una terrassa. No m’esperava unes vacances de locals culturals tancats o d’afluència limitada, una panoràmica de persones emmascarades amb el mar o la muntanya de fons. Però aquí estem amb la meva parella, a la segona quinzena de juliol, perquè ja no quedava res assequible a l’agost per llogar, i pendents dels rebrots d’aquí i d’allà: a Barcelona, a Lleida… Creuant els dits perquè l’àrea sanitària al voltant del Taulí no es desmarxi.
Tanmateix, per a moltes persones el panorama de fons d’aquestes vacances seran els carrers de l’entorn de casa seva. La pèrdua de la feina o del negoci, com a conseqüència de la crisi que ha provocat la maleïda malaltia, els ha deixat en una situació d’absoluta precarietat econòmica. Segons un informe d’Oxfam Intermón, la crisi generada per la pandèmia podria arrossegar a 93.000 persones més a viure en situació de pobresa a Catalunya; fent pujar el nombre de persones pobres a més d’un milió (aproximadament 1 de cada 7 persones que viuen a Catalunya). A l’Estat la pobresa augmentaria en unes 700.000 persones, arribant a la xifra total de 10,8 milions. En contrast, segons dades de la mateixa organització, 23.000 milionaris espanyols han vist augmentar el valor de la seva riquesa en 19.200 milions d’euros des dels inicis de l’estat d’alarma fins a principis de juny. Pensem-hi. Són dades molt preocupants. Recordem les reflexions que vam fer en ple confinament, quan qüestionàvem el model de vida que dúiem i ens embolcallàvem d’un bonisme ple de grans propòsits per canviar-lo. Li havíem vist (li veiem encara) les orelles al llop Covid-19. No podem, doncs, abaixar la guàrdia. Tampoc durant les vacances, malgrat ens pesi. Si ens hi posem de debò podrem fer plans més enllà de demà passat, alliberant-nos del futur condicionat en què estem atrapats.
