[Per Tona Codina, publicista i consultora de comunicació]
-Ei, sou a casa? Us passem a veure! Alegria sobtada i sopar improvisat amb uns amics que encara no havíem vist, ni per zoom. Arriben molt contents i molt morenos. Quin retrobament! De l’alegria a l’eufòria, en un no res, com si haguéssim passat una guerra.
Xerrera desbordada. Ens trepitgem i obrim trenta temes, una conversa sobre l’altra de tantes ganes d’expressar tot el que hem sentit aquests mesos, com ho hem viscut i com ho estem vivint. Sembla que ens pessiguem per comprovar que tot plegat no és un somni. Aquesta necessitat d’explicar-nos-ho es manifesta tard o d’hora en tots els àmbits de la vida.
En passar del minut deu, el tema surt amb més o menys intimitat. Quan la conversa deriva cap al com ho estàs passant? detecto excitació, desconcert i una gran dificultat per descriure com s’ubica cadascú en tot això. Quan no hi ha confiança, també hi ha qui intenta aparentar que tot segueix igual i no l’ha afectat emocionalment. Cal fer-ho veure? Els detalls són molt reveladors, s’intenten amagar, però traspuen i ens acaben delatant. De nou, el coronavirus que ens despulla.
Tinc la impressió que encara no hem dimensionat com ens ha impactat a cadascú de nosaltres, ja no el confinament, sinó aquesta mena de nova vida imposada de merda, que va per llarg. Tant si el virus ens ha impactat de ple, com si no. Com acomodem la incertesa màxima al nostre dia a dia? Sembla que hi haurà escola, però no sabem segur si començarà el curs.
Si estàs en ERTO, no saps quan cobraràs. Compres un bitllet, però potser no volaràs. De cop i volta ens hem tornat tots emprenedors de la vida. Hem de reinventar cada dia què farem i el com ens relacionem. El petit comitè; trobar-se íntimament i que no se sàpiga gaire, no fos cas que siguem masses; fem el dinar o no el fem? Vols dir?
En els entorns institucionals, evitar la presencialitat al màxim i com a mantra. Sempre així i per a tothom: al llindar entre el que és prudent i el que és transgressor. Però ens necessitem. L’aïllament és el pitjor càstig, per això existeixen les presons. Doncs no ho permetem. Cuidem-nos. Anem a veure els avis, ara que podem, després d’aquest abandonament inhumà a què ens han obligat. Escoltem-los activament. Ho necessiten. Estan tocats. El confinament ha estat molt llarg. Masses hores de solitud, moltes abraçades que no els hem pogut fer. Però no només ells. Tots estem tocats. L’amor és l’antídot.
Aprofitem ara aquests dies de vacances i reforcem vincles. L’avantatge és que ara que coneixes els veïns, els podràs deixar les claus de la bústia pels dies que marxes. Tira per aquí i reconnecta’t amb els altres. Això ajuda a curar la ferida invisible. Tant si ets dels radicals de la vida ultraencapsulada, com si estàs prenent diòxid de clor o creus en la teoria de la conspiració i et treus la mascareta a la mínima. En aquesta àmplia amalgama on hi ha tantes versions d’adaptació a la situació, troba la teva manera comunitària de curar-te.
Contra la fragilitat que hem constatat que ens habita, estrena les vacances des d’aquesta nova òptica. Posar en valor la interdependència. Aportant. Acceptant l’ajuda. Deixant-te acompanyar. Creixent i nodrint. Que tu ets, en tant que et relaciones. Des de l’amor, aquest és l’antídot. Una oportunitat per tornar a mirar el cel i la terra i les persones amb uns altres ulls. De ser més conscients que mai de tot el que tenim. De valorar-ho i de valorar-nos. Contra l’aïllament imposat, per supervivència, cuidem-nos.
