[Per Joan Marcet, professor de Dret Constitucional]
Segurament només l’estiu de 1936, tant ben retratat per Jaime Camino en la seva pel·lícula Les llargues vacances del 36, podria aproximar-se a l’estiu que estem vivint aquest 2020, amb l’allargat braç d’una pandèmia encara no superada o rebrotada, segons com es miri.
Sortim de casa ja amb la mascareta posada, amb falsa sensació de seguretat al creuar-nos amb altres persones, pràcticament totes amb la mascareta més o menys ben posada. Només alguns inconscients que es creuen immunes al virus en prescindeixen. Quan ens acostem a botigues i mercats ens aboquem als gels tant a l’entrar com al sortir, per si hem tocat alguna cosa que pugui estar contaminada. En arribar a casa, sessió de desinfecció de mans i dels diversos productes que hem comprat. De fet sortim poc, sobre tot si ja es té una edat, pel temor a trobar-nos altres persones amb qui haurem d’aturar-nos i parlar, perquè malgrat anar “emmascarats”, ens reconeixem i sentim la necessitat d’intercanviar experiències i lamentacions.
És físicament un estiu més que estrany, tant a la ciutat com al més petit poble, tant a la platja com a la muntanya. A la platja la sensació és encara més estranya: baixar amb mascareta fins al lloc que s’intenta ocupar a una distància prudencial d’aquells que ja estan instal·lats, per una estada potser més tranquil·la però també més ràpida, abans de retornar també amb la mascareta cap a casa. I l’incertesa de saber si la sorra i l’aigua del mar són o no transmissors del capriciós virus.
Per sortir a prendre alguna cosa, o a menjar fora, ens ho pensem dues vegades. Cal distància social. I ens diuen que l’oci nocturn, els espectacles (especialment en llocs tancats) i la vida social en general s’han d’evitar. I això en un país on la trobada i la tertúlia és part important de la nostra cultura, de manera especial a l’estiu.
Els comentaris i converses són recurrents: por als rebrots, manca de previsió, gestió deficient (per no dir nefasta) de la “represa”, efectes desastrosos sobre el teixit econòmic, vulnerabilitats socials agreujades, i confrontació política sense treva.
Sembla clar que la gestió de l’anomenada “represa” està essent erràtica. S’ha produït un retorn a situacions sanitàries que pensàvem superades, especialment en els dos indrets, Barcelona i Lleida on es va córrer en 24 h. a passar de la fase 2 a la dita “represa”, i on s’adopten mesures insuficients per tal de frenar novament la pandèmia. I ara que no es pot traspassar la culpa al govern central, es centrifuga cap als “ciutadans poc disciplinats” i es menysté la col·laboració dels Ajuntaments amb el Govern. Un Govern de la Generalitat més preocupat per les seves baralles internes, més ocupat en les lluites fratricides per l’espai polític post-convergent o en realitzar gestos inútils per intentar distanciar-se del govern central, que en buscar les necessàries complicitats interiors i la col·laboració i ajuda d’altres administracions indispensables per superar tant el rebrot de la pandèmia com la greu situació econòmica i social que tothom està notant. Un Govern, en encertades paraules del Cercle d’Economia, d’una “Catalunya captiva d’una paràlisi política que té conseqüències”. Més que un mal govern sembla en massa ocasions un “no govern”.
De la confrontació política semblen salvar-se només diversos ajuntaments i la Unió Europea, que han estat capaços de teixir acords per fer front a la situació creada per la pandèmia. A Sabadell, malgrat els esforços habituals d’una part de l’oposició ressentida, s’ha aprovat un pla d’actuació sorgit de la col·laboració entre el Govern municipal i el teixit econòmic i social de la ciutat. Serà sens dubte positiu per a la ciutat. I en el marc europeu s’ha aconseguit un acord sense precedents entre tots els Estats d’una Unió que en surt reforçada. En aquest estiu tant estrany, només la ciència, la voluntat ciutadana i la resposta europea ens aporten una mica de llum.
