[Per Manel Larrosa, arquitecte i urbanista]
El Consorci Hospitalari de Barcelona suma 3.655 llits (segons dades de la memòria del 2018), repartits en un total de nou centres, per un de sol a l’àmbit de Sabadell, això és, el Taulí. La població de Barcelona és equivalent a unes quatre vegades la de l’àmbit de Sabadell, de fet, és 3,8 vegades més poblada.
D’aquests nou centres, alguns són molt significatius: Clínic, Vall d’Hebron, del Mar, i Sant Pau. Quatre grans centres és el que correspon a la major dimensió de la capital i a la seva distribució en 4 grans territoris interiors, però la realitat és que duplica el nombre de quatre centres.
No discutirem la funció de capitalitat i de més sofisticació hospitalària i d’uns equipaments que nodreixen el conjunt del país, sigui en atenció especialitzada, sigui en recerca. Però hi ha alguns desequilibris importants que van més enllà d’aquesta especialització funcional i que signifiquen una inèrcia de centralisme.
El primer és el nombre total de llits, i de llits per habitant, que superen de molt una funció especialitzada de capital. El nombre de llits de Barcelona pràcticament duplica el nostre estàndard per habitant, mentre que l’àmbit de Terrassa se situa a mig camí d’ambdues realitats.
Un hospital significa atenció hospitalària, però també és una injecció econòmica al seu territori i aquest fet tampoc no el podem ignorar. El pressupost anual del Taulí, d’uns 265 milions d’euros, significa una magnitud comprable a bona part del soterrament dels FGC, cada any.
En comarques d’interior calen equipaments més dotats del que els correspondria per habitant, ja que el factor distància ho demana, a la capital els cal la sofisticació de l’especialització, però en la perifèria de la capital cal una atenció que no signifiqui ser en el pitjor dels mons, sinó simplement un pas enrere de la capital.
I que la capital fa de gran centre es mostra clarament amb el finançament públic dels hospitals, que en el cas del Clínic de Barcelona i a grosso modo i per llit és pràcticament d’un 40% més de despesa per unitat que a Sabadell. Que una part d’aquesta depesa es destina a recerca, és cert, i també a millor servei per malalt. I a Barcelona, a part del finançament de molts més llits d’hospital, hi cal sumar els centres especialitzats en recerca mèdica que, com és habitual, només són a la capital.
I tanmateix, a l’àmbit de Sabadell també podem aspirar a més categoria hospitalària i a més recerca i qualitat a peu de llit. També podem esmentar que, dins de la mateixa categoria, el Consorci de Terrassa tindria un lleuger millor finançament que el de Sabadell, comptat a grans xifres i segons mostren els pressupostos de la Generalitat (de l’ordre d’un 15% més).
En tot cas, la nostra ciutat ha de ser molt conscient d’aquests paràmetres i ha d’assolir una posició documentada i formular objectius integrals de ciutat. El recent debat sobre l’oncologia pediàtrica potser s’hauria d’entendre en aquest esquema de conjunt.
Certament, a l’àmbit de Sabadell és possible la construcció d’un nou centre, tal com s’ha plantejat entre Cerdanyola, Ripollet i Montcada, amb el nom d’Enric Lluch, però Sabadell ha de saber jugar bé les cartes per tal d’exercir el grau de major especialització que li correspondria dins la demarcació. Dividir-la no seria acceptable, sinó que significaria més perifèria de Sabadell, i també del seu entorn.
I hi insistim, tot això hauria de formar part del possible acord de ciutat que ha d’encaminar la sortida de la crisi de la pandèmia actual.
