[Joan Cuevas, politòleg]
El 1928 John Maynard Keynes va escriure Les possibilitats econòmiques dels nostres nets. En aquest assaig l’economista explicava que al cap de 100 anys, els seus nets viurien un canvi econòmic molt rellevant.
Keynes explicava que durant tota la història els humans havien hagut de treballar diàriament per a poder subsistir. Però això cap a l’any 2030 deixaria de passar, els humans deixarien de veure’s obligats a treballar diàriament per a subsistir. Els avenços tecnològics i de productivitat permetrien llavors que el treball passés a un segon pla. No faria falta que les persones treballessin més de 3 hores diàries i podrien mantenir els seus nivells de benestar.
Aparentment aquest escenari pot semblar molt atractiu. Us ho imagineu? Anem planificant tot el que podrem fer d’extra amb 5 hores menys de feina diàries, que a més a més no perdrem riquesa i benestar. Però òbviament aquest canvi econòmic que Keynes apuntava no és tan fàcil.
De fet, l’economista ja es mostrava molt preocupat pels canvis i problemes que comportaria aquesta situació. Serem capaços de repartir el poc treball entre tots? O hi haurà una part de la societat que acumularà feina i béns? Un cop puguem treballar poques hores mantenint nivells de riquesa, podrem mantenir nivells de benestar mentals?
L’escenari que apuntava Keynes per a l’any 2030 s’apropa, i la crisi de la Covid no fa més que accelerar l’escenari. Nombrosos informes apunten des de fa anys que la dècada del 2020 farà que els llocs de feina rutinaris al nostre país es redueixin per sota del 10% del total del mercat laboral (mentre mantenim uns nivells d’abandonament escolar al voltant del 20%). El ritme de destrucció d’empreses més tradicionals s’accelera. Ens trobem en el moment de la història en què tenim una societat més eficient i productiva, però en canvi, ens costa garantir benestar i prosperitat per a tothom.
Què hem de fer davant de tot això? Podríem començar per les certeses que tenim sobre el que no s’ha de fer. Tres grans elements. En primer lloc, no hi ha grans solucions evidents i senzilles que solucionin tot el problema. Cal desconfiar de qui faci grans promeses. En segon lloc, no fer res tampoc és una solució, perquè l’actual configuració de les coses està portant a fortes desigualtats. Tercer, les solucions no impliquen estratègies individualistes: el problema és tan complicat que cal buscar estratègies i impacte col·lectius.
Caldrà canviar malgrat que molts elements ens ho dificultin. Poder avançar durant els propers anys en el nou escenari implicarà navegar en una mar moguda, sense GPS, ni far ni altres naus que ens indiquin camins clars. En aquest nou escenari cal molt pensament crític, debats de qualitat, ambició i unes capacitats reals per sortir de les zones de confort.
Algunes pistes del que sí que poden ser apostes guanyadores. En primer lloc cal explorar noves solucions a problemes que no sabem com resoldre actualment perquè encara no hi ha suficients evidències i coneixement. Per exemple, no sabem com fer polítiques de promoció econòmica i industrial amb alt impacte? Doncs explorem noves fórmules! En segon lloc, hi ha nombrosos problemes polítics, socials i econòmics de gran abast, on hi ha suficient evidència i coneixement per solucionar el problema de manera efectiva. Però el debat s’aborda de tal manera que tot són batalletes estèrils. Alguns exemples? La necessària aposta per una política ambiciosa d’FP de país, la segregació escolar o la urgent reforma de la funció pública.
