[Per Joan Marcet, professor de Dret Constitucional]
Presencialitat. Aquesta és la paraula clau des de fa setmanes des d’àmbits polítics, socials i professionals ben diversos. Presencialitat, que fa al·lusió a un retorn presencial, no virtual, dels nens i nenes, dels nois i noies, a les aules de les escoles i col·legis (la universitat és tot un altre problema amb solucions més complexes i sobretot variades).
De fet, la Conferència Sectorial d’Educació celebrada l’onze de juny per tal d’abordar uns criteris generals sobre l’inici i desenvolupament del curs 2020-2021 ja va aprovar de manera unànime que “l’activitat lectiva presencial s’adoptarà com a principi general durant el curs 2020-2021” (punt segon dels acords signats).
Si aquest acord, entre altres, ja es va posar sobre la taula a començaments de juny, i del qual només es van desvincular després per raons diferents la Comunitat de Madrid i d’Euskadi, sembla estrany i poc raonable políticament que es retregui ara al Ministeri d’Educació falta d’implicació a l’hora d’impulsar el nou curs o que s’ignori l’estructura autonòmica federalitzada de l’Estat, i pràcticament es demani per part d’alguns responsables polítics una mena de “comandament únic” uniforme, en comptes d’assumir les pròpies responsabilitats i competències. L’Estat de les autonomies no és un invent a conveniència de cada moment i de cada dirigent territorial.
I hem vist com la Conferència Sectorial conjunta d’Educació i Sanitat de dijous passat no ha fet més que ratificar, concretar i adaptar al nou coneixement sanitari de la pandèmia allò que ja es va apuntar el mes de juny. I en aquesta ocasió només amb l’abstenció tàctica d’Euskadi.
El que ha passat de llavors fins ara és que la pandèmia de la Covid-19 –que a mitjans de juny semblava entrar en una situació de control i començàvem a recuperar mobilitat i expectatives– ha retornat amb força. Més que rebrots, es parla de segona onada. I això a poc més de deu dies del començament del nou curs escolar. S’aixequen noves pors, nous recels, i s’evidencia que els compromisos contrets en la Conferència Sectorial del mes de juny no s’han dut a terme. Els departaments d’Ensenyament de les diverses CCAA, responsables i totalment competents per encarar el nou curs, no han fet els deures o els estan fent al darrer moment i a correcuita.
Segur que hi ha algunes escoles que han dedicat el final del curs passat i l’estiu a adaptar els seus espais i a programar el nou curs per poder començar el setembre amb garanties. Però el gruix de la xarxa d’escoles públiques i concertades encara esperen inversió, normativa i especialment mitjans materials i humans. Sembla evident que les ràtios professor/alumne han de ser considerablement més baixes que fins al curs passat (l’ideal sembla situar-se entre 15 i 20 alumnes per aula).
I també és evident que es necessiten força més mestres i professors, més i diversos espais, i normatives que donin seguretat al professorat, als pares i mares, i a tot l’alumnat.
No es pot plantejar un curs en què la presencialitat sigui la norma general sense nous i més mitjans, i sense uns criteris i unes normes de funcionament que donin seguretat a tothom. I el que tampoc es pot és endossar la responsabilitat d’un possible fracàs al govern central quan s’ha exigit el respecte a les competències pròpies de les comunitats autònomes. L’educació és tan important per al nostre present i per al nostre futur com a país que ningú pot defugir les seves responsabilitats davant el repte del nou curs. Tampoc el govern central en pot quedar al marge, encara que només sigui empenyent, proposant mesures i coordinant els esforços que han de fer totes les CCAA. I fins i tot els ajuntaments, posant a disposició de l’Administració educativa competent espais i instal·lacions per tal de contribuir al manteniment de les ràtios sanitàriament recomanables. Cal una actitud proactiva de tots els àmbits de govern. Ens hi juguem molt.
