[Per Marc Argemí, periodista]
Ningú no va poder avisar el soldat Hiro Onoda que havien perdut. Va quedar desconnectat de la resta de l’exèrcit japonès amb tres companys, a l’interior d’una illa filipina. La primera notícia del final de la guerra li va arribar l’octubre del 1945 per un fulletó que deia: “La guerra va acabar el 15 d’agost del 1945, baixeu de les muntanyes!”. Van desconfiar d’aquesta font d’informació, suposant que era un engany dels aliats: si la guerra de veritat havia acabat, quina necessitat hi havia de dir-ho en un pamflet? No es va refiar de cap dels senyals que de tant en tant la resta de la humanitat intentava fer-los arribar. Poca broma, perquè eren guerrillers i disparaven a qui s’acostés.
Vet aquí, però, que un estudiant, als anys 70, va aconseguir contactar-hi. Quan el jove li va dir que la guerra ja havia acabat, Onoda va negar-se a deixar la seva posició fins que noli ho demanés el seu superior directe. Taniguchi, que així es deia el seu comandant dels vells temps, va viatjar a l’illa filipina en persona a demanar-li que deposés les armes. I així ho va fer, el mes de març del 1974. Va sortir de la selva amb el seu uniforme, el seu fusell i 500 cartutxos. La seva guerra havia durat 29 anys de més.
Un amic periodista sempre em diu que els moments històrics són per recordar-los, però no per viure’ls. Massa incertesa i massa pressió emocional, tensions i terrabastalls. En pots sortir amb més d’un cable pelat. I aquest inici de curs escolar en plena Covid, amb Messi marxant del Barça, sense saber encara si el tsunami econòmic s’endurà mig teixit econòmic a la deixalleria, reuneix les condicions de moment històric. Hi ha moltes maneres de viure’ls, aquests moments històrics, i moltes altres de recordar-los. La memòria és selectiva, i a més es retroalimenta sovint. Podem acabar memoritzant millor el nostre relat d’uns fets, que no pas els fets en si. Fem síntesi, exagerem alguns aspectes i n’obviem d’altres, i finalment afinem alguns matisos que li traurien dramatisme i el farien menys memorable. En algunes circumstàncies, fins i tot, podem afegir-hi detalls d’altres testimonis dels mateixos fets, i quedar-nos-els com si fossin nostres.
Pel que fa a la pandèmia actual, la tecnologia ens està permetent no només ser selectius en la confecció del record, sinó que podem crear la nostra pròpia aventura, és a dir, la nostra pròpia manera de viure el present històric. Així com en l’anterior pandèmia la censura militar –estàvem en plena primera guerra mundial– va restringir molt el relat públic del que estava succeint, actualment tenim un mercat de relats públics als mitjans on triar i remenar. Això explica que trobem persones que estan convençudes que el món s’acaba el 2021 perquè coincideixen les profecies de cert rabí i dels amants de les prediccions maies, d’altres que denuncien que tot plegat és una gran farsa del gran poder per tenir-nos subjectes com a xais manipulables, i uns tercers que se senten dins d’una guerra biològica que enfronta les grans potències mundials. Podem escollir quina pandèmia estem vivint, també, si seguim l’allau de dades com qui seguia la lliga de futbol o el Tour de França. L’empatx informatiu pot fer molts estralls. D’altres, més espavilats, van per feina i estan fent l’agost amb les oportunitats de negoci que està obrint l’emergència sanitària: que ho preguntin als fabricants de mascaretes i mampares de plàstic, o als laboratoris d’anàlisis clíniques.
Cadascú pot viure la seva pròpia pandèmia històrica. Però, si no volem que ens passi com al soldat Onoda, faríem bé de triar les fonts d’informar en les quals desconfiem.
