[Maties Serracant Camps, exalcalde de Sabadell]
Ningú és imprescindible i tothom és necessari. Per mi ha arribat el moment de tancar l’etapa de regidor, però no és un adeu a la política. Em trobareu a la Crida, a l’Entesa, a les entitats, a la biblioteca, al despatx, al carrer i a la trinxera. Des de tot arreu es fa política i només així, amb una implicació ciutadana més àmplia en la política local, aconseguirem sortir-nos-en com a ciutat i com a societat.
Que hi hagi relleus en el ple és un fet positiu, higiènic. El càrrec ha de ser una condició transitòria i per això queda limitat en el nostre codi ètic. És necessari veure i viure les coses des de molts punts de vista i alhora no dependre d’un càrrec institucional. El pas per la institució és una part de la vida política; en el meu cas suposa 7 dels darrers 27 anys de compromís col·lectiu. Gràcies per la confiança de la Crida i de l’Entesa, la confiança de tantíssima gent de la ciutat i la de les treballadores i treballadors públics, per als quals tinc per sobre de tot un reconeixement.
Acabo aquesta etapa satisfet de la feina de fiscalització i proposta feta des de l’oposició i de la feina feta a govern, que ha permès consolidar línies de treball que marquen i marcaran el futur de la ciutat en els àmbits socials, ambientals i territorials. Una satisfacció que no treu un regust agredolç per no haver arribat allà on desitjaríem. Els reptes sempre han de ser inabastables i segur que no tot ho vam fer prou bé, però també cal reconèixer que l’administració no funciona prou bé, no fa bé la funció que hauria de fer. I quan dic l’administració no em refereixo només a la nostra ni a les persones que la conformen, sinó al conjunt del sistema d’administracions.
En un moment d’enormes exigències socials i a les portes d’un canvi estructural, ens cal una administració més capaç i efectiva. Per què no va ser possible tirar tan endavant com volíem el projecte de transformació? Per què l’administració no té més capacitat de respondre a les voluntats del govern i del ple i, en definitiva, a les necessitats de la ciutadania? L’administració no pot estar a la defensiva i ser cada vegada més feixuga, sense el marge de llibertat i l’executivitat necessària.
I això que, encara que només es reconeix en privat, en alguns aspectes cabdals una part significativa del ple comparteix visió de futur. El problema és que hi ha qui vol arribar-hi a poc a poc sense assumir el cost dels canvis i d’anar per feina. No ens ho podem permetre. Cal avançar ràpidament perquè les situacions de vulnerabilitat i les emergències no paren de créixer.
Tot això sense oblidar que el ple pren la darrera decisió en el marc d’un sistema que requereix sinergies, impuls i pressió des de molts àmbits. Les millors idees, les millors propostes, no neixen i es desenvolupen dins l’Ajuntament. Ciutadania, entitats de tota mena, partits polítics, tothom qui opina i participa a la ciutat, tothom és necessari i ningú imprescindible, tothom s’ha de sentir interpel·lat, necessitem més debat i més implicació.
També els mitjans de comunicació tenen una gran responsabilitat: posar el focus en allò important, treure temes propis, marcar agenda política i no fer d’altaveu acrític d’allò que diu el govern o l’oposició.
I en aquest marc tan i tan difícil ens cal confiança en el futur, en la ciutat i el país. Confiança i fermesa en el compromís col·lectiu, per no deixar ningú enrere i recordar que res d’això seria possible ni tindria sentit individualment. Només així podrem recuperar i garantir els drets fonamentals pels quals tanta gent ha lluitat durant tants anys. Llibertat preses i presos polítics.
