MANEL CUNILL I LLENAS

Governar les polítiques ambientals

Quan s’albira una nova convocatòria electoral, i si aquesta és nacional, sempre sorgeix l’esperança que el nou govern escollit de les urnes restaurarà el Departament de Medi Ambient. Si fem memòria, la primera esperança ambiental del govern català es va produir el 1991 quan el president Pujol acordà la creació del Departament de Medi Ambient. Una mesura pionera en el nostre entorn sociopolític però amb un clar objectiu: ordenar el desgavell dels residus i reorganitzar la gestió del cicle de l’aigua.

L’encàrrec de posar fi l a l’agulla va ser atorgat al conseller Albert Vilalta (1991-1996). Un independent de solvència contrastada i coneixedor de l’Administració de la Generalitat. En aquell context de reorganització administrativa i política, s’apostà pel model d’agències governamentals, molt propi de la governança anglosaxona. I és en aquest moment quan s’opta per una agència per a l’aigua, una altra per als residus i una tercera per al patrimoni natural.

El 1996, el conseller Vilalta és destituït; en bona part per les pressions del tot poderós conseller d’Indústria de l’època, Antoni Subirà. En poques paraules, al Palau de la plaça de Sant Jaume s’afirmava que el conseller s’havia cregut massa això del medi ambient. El relleu al Departament de Medi Ambient l’agafa Pere Macias que, en poc menys d’un any, passa a ocupar la Conselleria d’Obres Públiques i Política Territorial.

A continuació, passen per la conselleria ambiental Joan Ignasi Puigdollers, Felip Puig i Ramon Espadaler durant l’etapa del govern de Convergència i Unió. L’arribada del tripartit posa la conselleria en mans d’Iniciativa per Catalunya amb una primera etapa a càrrec de Salvador Milà i després a mans de Francesc Baltasar. Malauradament, en la convocatòria electoral del 2010 es posa de manifest més clarament quina és la política d’animadversió cap a les polítiques ambientals.

Publicitat

Un embat liderat per la desapareguda UDC amb la cèlebre frase de Josep Antoni Duran i Lleida: “Fins ara, el tripartit el que ha fet és la política agrària des del medi ambient. Nosaltres proposem la inversa: fer la política agrària i la política mediambiental des de l’agricultura amb tots els canvis orgànics que això requereixi”. I així va ser que el govern d’Artur Mas liquida el Departament de Medi Ambient i encoloma les competències a dins del tot poderós Departament de Política Territorial.

Això sí, canviant-li el nom pel de Territori i Sostenibilitat. De ben segur que les polítiques ambientals han de ser transversals en els governs. I això podria servir per argumentar que no és necessari cap Departament de Medi Ambient. Ara bé, els nostres electes no poden obviar que aquest desig està lluny d’esdevenir real. També es podria prescindir de departament ambiental si es nomenés una ecologista convençuda com a consellera d’economia. Un departament que fa més política que cap altre gràcies al control de la clau de la caixa.

Probablement, mentre totes aquestes coses no passin, és urgent que a la taula del consell executiu hi hagi una consellera de Medi Ambient. Potser ja toca que hi hagi nous lideratges per conduir la transformació ambiental d’un país massa dependent de la combustió de l’energia fòssil i de l’ocupació del seu territori. A més, també s’ha d’escapçar el rècord perpetu d’uns departaments fi ns ara encapçalats només per homes, 15 homes des del 1977 a Territori i 7 homes a Medi Ambient. Moltes coses a canviar.

Publicitat

Subscriu-te gratuïtament al butlletí ‘Bon dia, Sabadell’

Comentaris
To Top