[Per Carles Fité, periodista]
Li atribueixen al poeta anglès Alexander Pope una frase extraordinària: “No esperis res de ningú, és millor que et sorprenguin que no pas que et decebin”. I això és exactament el que aplico amb el Sabadell. El tema de les expectatives sempre acaba sent un problema, en tots els aspectes de la vida, no només els esportius. Quan les tenim massa altes, la realitat ens dona una bufetada enorme. En canvi, quan les tenim molt baixes, qualsevol millora ens produeix felicitat.
La temporada passada li demanava al meu equip que fos honest, competitiu i que intentés fer-m’ho passar el millor possible. I així ho va fer des de la primera jornada. Bé, potser la primera no. Però la segona o la tercera, ja sí. I després la sort, els detalls, la fortuna o el destí van fer que es produís l’ascens al futbol professional. Un gol al descompte, un penal marcat, una aturada de Mackay… Detalls que et van agafar concentrat, optimista, preparat i motivat. Perquè l’èxit no és fruit de la casualitat, però al món del futbol una gran feina tampoc te’l garanteix.
Efectivament, aquesta temporada el Centre d’Esports Sabadell serà un dels 42 equips de la Lliga de Futbol Professional. Més ingressos de televisió, més visibilitat, fugir del pou de la Segona B, deixar de veure els partits per Footers i tornar a aparèixer a les travesses. Però alerta amb les expectatives perquè com bé diu el nom de la competició, ara el Sabadell forma part del negoci professional del futbol. I aquí els diners manen. I els arlequinats tindran el pressupost més baix de la categoria. Això vol dir que la permanència serà molt complicada. Que perdrem molts partits i que patirem molt.
És veritat que al play-off el Sabadell també tenia una de les plantilles més econòmiques de les que hi van arribar, però en camp neutral, a partit únic i acabant a la tanda de penals, tot s’iguala. I és clar que David pot guanyar algun dia Goliat, però al llarg de 42 jornades normalment els més rics acostumen a estar més amunt. Costarà, però l’objectiu de la permanència ha de ser importantíssim. Un nou descens seria desastrós. Cal tenir paciència, animar i donar suport a l’equip quan ho passem malament. Perquè ho passarem malament. Es tracta de trobar 4 equips dels 22 que ho facin pitjor que nosaltres.
I en això confio. Perquè si bé la plantilla serà de les més barates també serà de les que ho donaran tot al camp. No en tinc camp dubte. Perquè si en una cosa serem el millor equip de la categoria serà a la banqueta. Antonio Hidalgo i Juvenal Edjogo formen un tàndem de primera. La seva qualitat marcarà diferències i estic segur que trauran el màxim rendiment d’una plantilla equilibrada i escrupolosament confeccionada per José Manzanera.
Sense oblidar que seguirà sent una temporada d’allò més estranya. Si la passada ja es va donar per finalitzada abans de jugar-se tots els partits, aquesta començarà amb la incertesa dels positius de Covid, de les graderies buides i de com reaccionaran els equips sense que el factor camp tingui tanta importància. Tant de bo aviat puguem tornar als estadis i anem a la remodelada Nova Creu Alta a animar l’equip, que ho necessitarà en els moments complicats.
Però no dubto que serà així per part d’una ciutat que està redescobrint el seu equip de futbol, gràcies en bona part que s’està fent molt bé la feina des del club, i t’omple de satisfacció veure banderes als balcons, mascaretes arlequinades als carrers i samarretes lluïdes amb orgull pels ciutadans. A Sabadell, som del Sabadell.
