MARC ARGEMÍ

L’os llaminadura i els noms dels carrers

[Per Marc Argemí, periodista]

Qui mereix un monument a una plaça pública? I qui pot donar nom a un carrer? Per què a l’escola s’ha de parlar d’uns personatges i no d’uns altres? Seria molt demanar que un debat abordant aquestes preguntes amb certa perspectiva i reflexió pogués arribar a alguna conclusió, ni que fos amb noves propostes que ajudin a oxigenar unes converses públiques d’ambient recarregat d’ideologia?

Penso en això dels monuments a propòsit del revisionisme històric que el món anglosaxó ha tingut durant els darrers mesos. No és fàcil per a un país que de cop i volta un dels teus herois, Winston Churchill, hagi de ser protegit –sota forma de monument, és clar– al cor de Londres per ser considerat indigne de tal honor. La situació no s’acaba simplement en una qüestió de gustos: el monument és un tribut global, el signe d’una certa sacralització pública. Així, que tinguem carrers dedicats a la Mare de Déu de la Salut, a Karl Marx o a Marco Polo explica alguna cosa de nosaltres mateixos i de la nostra memòria. Hi ha qui en té per al Gato Pérez, i qui ha fet –Boadilla del Monte– una rotonda amb un os verd que sembla una llaminadura. La polarització política (les diferències polítiques són en irracionalitat i poca reflexivitat cada vegada més semblants a les aficions futbolístiques), la liberalització de la conversa pública (tothom pot trobar un mitjà del seu gust) i el frikisme que cadascú li pugui afegir, amanit amb una postmodernitat dissolvent de qualsevol consens cultural, han complicat enormement que estiguem d’acord amb alguna cosa.

Publicitat

Hi ha qui ha arribat a proposar que renunciem tots plegats a aspirar a tenir estàtues en què d’alguna manera ens hi reconeguem tots, i que és millor que les que hi hagi siguin privades: qui vulgui homenatjar algú, que ho faci al jardí de casa. Això ho deia un intel·lectual britànic, que ja se sap que donen moltes voltes a les coses.

Penso també en tot això en ple retorn a les escoles, que no és un centre d’acollida sinó –entre altres coses– un lloc on s’explica la història: un altre vehicle de transmissió de la nostra memòria col·lectiva a través de noms, de llocs, de succeïts i de relats que s’entrellacen amb les memòries de cada entorn familiar, la memòria de les nostres estàtues i la dels nostres carrers. Què s’hi pot ensenyar? S’albira una batalla cultural sobre la comprensió de la nostra experiència dels darrers segles, com s’està donant en altres àmbits geogràfics i culturals d’arreu. La desinformació, les fake news, les conspiracions i tota mena de sospites sobre relats aliens estan posant en dubte un conjunt de referents i referències als quals fins fa poc fèiem monuments.

No obstant això, quan sembla que res és possible de consensuar, la pandèmia ens posa en relleu que malgrat tot hi ha una realitat incontestable, innegable i implacable que ens afecta a tots. S’hi podran posar els matisos que es vulgui, però al capdavall és una realitat ben real: en tots els àmbits de la nostra vida i en totes les profunditats possibles, des de les mesures d’higiene fins a gestions emocionals sobre les quals no comptem amb experiència. Dit en altres paraules: malgrat que puguem discutir si el Gato Pérez mereix entrar al nomenclàtor o discrepar que un os de llaminadura tingui una rotonda, sí que potser podem començar a acceptar que hi ha algunes coses que hem d’admetre amb independència de gustos i de preferències ideològiques. Perquè per més que el vidre a través del qual mirem modifica allò que mirem, el cert és que hi ha quelcom més enllà del vidre. I potser aquestes poques coses que sí que reconeixem tots bé mereixen un monument.

Publicitat

Subscriu-te gratuïtament al butlletí ‘Bon dia, Sabadell’

Comentaris
To Top