Amb totes les reserves possibles (a la política d’avui tot són gestos), l’anunci de l’inici del tràmit d’indult als presos del Procés, que va fer ahir el ministre Campo per sorpresa en una resposta a Laura Borràs (en política, res és gratuït), em sembla una bona notícia. Com també m’ho sembla l’anunciada reforma dels delictes de sedició i rebel·lió. Si ambdues mesures prosperen, els presos seran lliures i s’aplanarà una situació intolerable que fa massa temps que té segrestada la política catalana i l’espanyola. No és necessàriament un bon símptoma que el govern insisteixi amb la via judicial enlloc d’afrontar el problema polític directament, però almenys és un moviment (finalment, un moviment) cap a una desescalada necessària, que és benvinguda encara que es degui a la pressió dels pressupostos.
L’anunci coincideix, però, amb el primer aniversari de les detencions del 23-S, i és necessari recordar que els detinguts encara estan acusats de terrorisme, que el judici segueix el seu curs a l’Audiència Nacional, i que encara hi ha massa caps sense lligar. Ara que tots tenim present l’actuació policial i l’informe de la Guàrdia Civil, convé repassar alguns fets de les últimes setmanes que no ajuden a generar confiança en les garanties del sistema.
Per una banda, la imputació del rei de les clavegueres dels governs de Rajoy, l’exministre de l’Interior Jorge Fernández Díaz, juntament amb la seva tropa d’espies (poc més que xoriços de tercera divisió, com pensarà qualsevol que hagi llegit Le Carré). El cas Kitchen ens ha mostrat molt gràficament com es juga amb els fons reservats per defensar el partit de govern del seu propi tresorer, o per una “operació Catalunya” que difon falsetats contra polítics catalans o “detrossa el sistema sanitari” català, per exemple. I qui firmava els xecs dels fons? Diego Pérez de los Cobos, el coronel de la Guàrdia Civil responsable de l’1 d’Octubre i dels informes del judici del Procés.
D’altra banda, amb la denúncia del fiscal Navajas hem après com es fa allò de “la Fiscalía te lo afina”, també del Fernández Díaz: pressions internes mafioses per part de col·legues “ideològicament contaminats”, abans fins i tot que es presentés la querella contra el govern per la gestió de la pandèmia. La judicatura més reaccionària, amb la complicitat de PP, VOX i alguns mitjans de Madrid havien vist l’escletxa per on enderrocar un govern al qual acusaven de “dictadura constitucional”. Quasi res. I qui era el guàrdia civil responsable d’empènyer uns informes infumables jutjat rere jutjat, fins a arribar a mans del fiscal Navajas, al Suprem? En efecte: altra vegada el Guàrdia Civil Diego Pérez de los Cobos.
Per últim, el Poder Judicial. La mort de Ruth Bader Ginsburg, la icònica jutgessa del Tribunal Suprem dels Estats Units, preocupa a mig món perquè Trump no nomeni un jutge conservador i blindi el tribunal per una generació. Però poca gent és conscient que el bloqueig del PP a la renovació del Poder Judicial espanyol ens posa en una situació molt similar, si no pitjor. Amb la judicatura en mans de Lesmes, Marchena (el que controlaria el judici del Procés “por la puerta de atrás”) i companyia, fent i desfent sense control, tenim assegurat un poder judicial altament ideologitzat, lliurat cada cop menys dissimuladament a salvar la pàtria (sí, també del “govern més progressista” de la democràcia). Passi el que passi amb el futur del país, espero que no sigui la Fiscalia qui ho afini (ni la Guàrdia Civil).
