Rere unes ulleres rodonetes, la mirada intel·ligent d’un jove esprimatxat, d’espatlles punxegudes, busca un edifici a prop de la plaça del Doctor Robert. Està a punt de trobar la que serà casa seva durant 6 anys, l’església de l’Immaculat Cor de Maria. De fet, encara no ho sap, però la ciutat on es troba, Sabadell, serà molt més que això. Serà el seu primer amor.
Pere Casaldàliga (1928-2020), reconegut arreu del món per la seva defensa dels drets dels més desafavorits com a missioner religiós, va descobrir part de la seva inquietud per les causes socials a Sabadell. Molts anys abans de ser anomenat internacionalment com el Bisbe de tots els pobres, a raó de la defensa dels drets dels indígenes de la regió de l’Araguaia, al Brasil.
Va espetegar a la ciutat el 1952, amb 24 anys, per fer-hi de professor claretià i de sacerdot per primera vegada, un any després de ser ordenat. Però la seva acció a la ciutat va orientar-se, també, als barris de Ca n’Oriac, Torre-romeu i Can Puiggener, que en aquella dècada s’erigien marginals i insalubres. “Va arribar sent un desconegut. Va marxar deixant empremta a moltíssimes persones de la ciutat. Era un home avançat al seu temps”, recorda el sabadellenc Josep Forns, qui l’any 1952, de casualitat, va donar un cop de mà a aquell jove escardalenc per trobar l’església de l’Immaculat Cor de Maria. Van acabar teixint una amistat íntima, més enllà dels anys que Casaldàliga va ser a la ciutat.
Un temps durant el qual Forns, juntament amb molts altres joves, va ajudar-lo amb la seva acció a les barraques dels barris de la perifèria: “Hi anàvem a fer catequesi, però ens centràvem a fer tasques socials. Buscàvem feina a les fàbriques per a les famílies, ajudàvem a llegir i a escriure”.
Casaldàliga va formar espiritualment i intel·lectualment molts joves de la ciutat, tant de dretes com d’esquerres, despertant-los inquietuds. “Vaig tenir l’oportunitat de mantenir-hi una relació intensa, en activitats de tipus juvenil i apostòlic. Em va ajudar a prendre decisions importants”, expressa Josep Oriol Garriga, també amic íntim del religiós, amb qui va col·laborar en la revista Eufòria i van compartir un viatge de peregrinació a Arantzazu.
Peregrinatge al Santuari d’Arantzazu. D’esquerra a dreta: Pere Casaldàliga, Fray Vicente Aldazábal, Oriol Garriga, Manuel Corominas, Lluís Clapés i Joan Casals / Oriol Garriga – Arxiu Històric de Sabadell (AHS)
El llegat, obrir camí
El pas d’aquell jove per Sabadell perdura en el temps. Va deixar petjada a la ciutat: “Hi va haver una generació de sabadellencs que pertanyien a una església tancada, nacionalcatòlica, ultraconservadora. Va ser capaç de viure la vida cristiana de manera diferent i obrir un camí que en aquell moment era impensable. És una generació a qui el guiatge de Casaldàliga va conformar una determinada manera de viure, de pensar. En la gent cristiana del moment va tenir una influència importantíssima”, destaca l’historiador Jordi Serrano. “Era una persona molt revolucionària”, afegeix.
El seu caràcter transgressor, que a l’hora d’ajudar els altres no li va permetre mai discriminar per ideologies, va fer pujar la mosca al nas el clergat més encarcaradament conservador de l’època. Fins i tot, Casaldàliga es va atrevir a reformular la penitència a Sabadell, que en el llibre Yo creo en la justicia y en la esperanza titllava d’anguniosa. “No li agradava el confessionari. Preferia posar una cadira a davant de l’altra persona i enraonar. En acabar, li preguntava si se’n penedia i, després, en nom de Déu la perdonava. Hi anava gent de totes les idees, falangistes o d’esquerres, i a tots els feia pensar”, explica Forns.
L’aleshores sacerdot, des d’una finestreta al convent de la plaça del Doctor Robert, atenia tothom qui ho requerís. Hi ha una anècdota que mai abans no ha transcendit: una matinada es va presentar un baliga-balaga al convent de la plaça del Doctor Robert, avergonyit després d’haver sortit d’un bordell, i va insistir fins a no poder més perquè l’atengués personalment. Casaldàliga, pacient, es va llevar i, amb la sotana descordada, va baixar per escolar-lo i tranquil·litzar-lo.
La rebel revista ‘Eufòria’
D’acord amb els seus principis, l’any 1957, Casaldàliga va fundar la revista Eufòria. Una publicació cristiana i editada per la Congregació Mariana, però “rebel, fermentadora, optimista a contrapel”, que tenia una “bona mala intenció”. I que, en el primer número, ja augurava que s’hauria d’enfrontar a “les irritacions de la discòrdia” –tal com explica la portada que el D.S. recull de manera inèdita–.
Primer número de la revista Eufòria / AHS
“Era una revista aparentment religiosa, però tocava temes polítics i socials encoberts. En el primer número, el censor ja va actuar. I quan això passava, Casaldàliga deixava l’espai en blanc. Finalment, la van acabar prohibint. La censuraven perquè feia pensar a la gent, i això no agradava al règim”, detalla Garriga, qui va participar-hi. Finalment, la persecució va deixar la revista arruïnada: “Va morir rebel als vuit números, sense taques ni diners”, exposa un text de comiat de la publicació.
L’altra petjada, les amistats
Des del 1971 nomenat bisbe de São Félix do Araguaia, Casaldàliga predicava la teologia de l’alliberament: l’aposta per un model d’església renovadora, compromesa amb la transformació social i política. L’any 1988 va ser citat al Vaticà per donar explicacions sobre les seves posicions heterodoxes i per no haver fet les visites obligatòries que el seu càrrec requerien a Roma. Hi va viatjar des del Brasil, i allà l’esperaven amics de Sabadell, a qui no havia vist des que havia marxat de la ciutat. Forns hi era: “Ratzinger, aleshores cardenal, l’havia de processar. El Papa de Roma, al principi, no el va voler rebre. Ens vam reunir en un local, en vam parlar i el vam aconsellar”. Al final, quan eren a l’aeroport, els van comunicar que, finalment, Joan Pau II tindria una audiència amb ell.
Colla d’amics sabadellencs es retroben amb Casaldàliga a Roma / Oriol Garriga – Arxiu Històric de Sabadell (AHS)
La ciutat va ser important per a ell i ell ho va ser per a la ciutat. De la mateixa manera que les amistats que hi va conrear: “La relació amb la gent de Sabadell mai no es va acabar, van continuar escrivint-se i mantenint el contacte”, referma Glòria Casaldàliga, neboda del bisbe. Ja ho va deixar escrit ell mateix en una de les seves obres, que mai no oblidaria la ciutat: “Sabadell va ser el meu primer amor”.
