[Josep M. Benaul, professor, historiador i director de la FBiC].
Josep M. Benaul, que va traspassar dilluns passat, va escriure aquest article fa dos anys. El publiquem per mostrar el seu pensament, a mode de reconeixement pòstum.
Una mirada enrere des de la memòria o des de la història sobre l’experiència del PSUC, i el mateix val per als altres partits comunistes occidentals, hauria de contemplar la doble realitat històrica del comunisme. Sistema totalitari –amb alguns grans episodis criminals– i econòmicament ineficient allí on es va implantar i moviment alliberador on feia d’oposició clandestina o legal, sovint amb presència en governs locals o regionals en el darrer cas. Res que no se sàpiga, però potser caldria pensar-hi més des de l’experiència viscuda o des de l’anàlisi. Imatge i imaginari: a les barriades obreres de les nostres ciutats, la foto de l’equip de futbol de la URSS presidia més d’un menjador en les cases d’alguns militants a inicis dels anys setanta.
El tema em va ressorgir arran de la lectura de My crazy century, no traduït encara al català o al castellà, les memòries de l’escriptor Ivan Klíma [Praga, 1931]. Jueu, comunista –precedit pel pare en militància– i membre d’una família que fou víctima consecutiva del nazisme, del comunisme estalinista i de la invasió soviètica de 1968. El llibre és un retrat implacable i necessàriament agre del socialisme real. Mentre el llegia, em va venir al cap l’autobiografia d’un altre jueu i comunista, l’historiador Eric Hobsbawm [Alexandria, 1917-Londres 2012], format a Viena, Berlin i –des del 1933– al Regne Unit. Años interesantes. Una vida en el siglo XX és, tant l’original anglès [Times en lloc d’anys] com el castellà, un títol gairebé oposat al de Klíma. L’escriptor txec pràcticament no havia sortit del Teló d’Acer abans de 1968 i, expulsat del partit el 1967, acabà per abominar el comunisme. Hobsbawm, britànic cosmopolita, acadèmic d’èxit i viatger –reclamat per impartir cursos i conferències– pertot arreu, fou un comunista convençut fins a la mort. Si pel primer el segle era boig, pel segon era interessant. Quan el 1969 Klíma va fer classes als E.U.A. [en acabar l’any retornà a Txèquia per raons familiars] no entenia que part del jovent occidental s’entusiasmés amb moviments socialistes o comunistes; Hobsbawm, pel contrari, els seguia i esperonava arreu. Un, a la gàbia; l’altre, vol lliure. La dualitat del comunisme en dues biografies.
Les dues cares –d’esquena una a l’altra– de Janus, déu romà de les portes, simbolitzaven obrir i tancar, però també el passat i el futur, articulats en el trànsit del present. La pregunta és com s’interrelacionaren les dues cares del comunisme, el socialisme real boig i el combat interessant dels partits comunistes, especialment a l’Europa llatina, on aquests sobresortiren en aportacions a la lluita per la democràcia i la igualtat. Després de 1945, més enllà de rebre poc o molt finançament de la URSS i de supeditar-se més o menys a la confrontació de blocs, fets que van sofrir canvis notables al llarg del temps, la qüestió és si la connexió de les dues cares va hipotecar i/o castrar el potencial alliberador dels partits comunistes; si la negativa o el retard a debatre-la llastà fora de mida el seu passiu; i, per acabar, si contribuí al seu lamentable desenllaç final, coetani a l’ensulsiada del socialisme real.
Creiem interesant la publicació d’aquest text de Josep Ma. Benaul per diversos motius. En primer lloc pel que diu d’un debat teòric històric quan a ell se’l coneix més per la faceta d’historiador econòmic. És un text que recupera una realitat del segle XX i que el preocupava només fa dos anys, quan la majoria de la militància roja ha plegat veles en aquesta reflexió. El text posa de relleu la coherència i continuïtat de Josep Ma. Benaul, quan s’ha estès el tòpic del seu viratge: de jove radical a professor, de comunista a liberal, de crític amb els “pocs i garbellats” a director de la Fundació, d’historiador del moviment obrer al del Gremi o la Caixa. Aquest text assenyala una permanent preocupació en el pensament i un valor personal que ha estat el no claudicar davant cap simplificació o populisme, amb el preu de no caure simpàtic i ser esquematitzat. Sigui aquesta, doncs, una reivindicació d’ell.
Manel Larrosa
