MANEL LARROSA

Vida a la ciutat és vida al patrimoni

[Per Manel Larrosa, arquitecte i urbanista]

Gestionar el patrimoni municipal, que és de la ciutat, requereix una feina de nivell i una oficina àgil i activa, no pas un negociat burocràtic que només en porti els papers i l’inventari.

Cal, per començar, superar aquella posició que només pateix de la col·laboració entre administracions, per exemple cedint immobles a la Generalitat o a la universitat, per passar a cooperar directament amb tota la societat civil sabadellenca. Les concessions administratives de sòl, com es van fer a Atendis i a Avant, o al Tallaret, no han de ser les excepcions sinó la regla. I molt més encara, quan els camps de les residències de tercera edat, l’habitatge social, la integració laboral, l’acció ambiental... demanen cobrir un gran camp pendent i necessari.

No és de rebut que els polítics es parlin entre administracions i ben poc amb la ciutadania. La racionalització dels immobles públics, com també dels semipúblics, demana un pla ciutadà. I aquest pla, en concret, tampoc no pot ignorar el patrimoni de l’antiga Caixa Sabadell, avui Fundació, ni el tancat Museu del Gas.

Per tant, des d’una visió ciutadana, perquè no hem de plantejar-nos que la central de la Caixa al carrer de Gràcia i l’antiga Escola Industrial siguin la Ciutat de la Música? I ser-ho ben aviat? De partida hi ha un munt d’aules, dos auditoris i uns formidables edificis en peu, però buits. Fer un gran edifici nou a l’eix Macià, en un solar de dues hectàrees, és malmetre recursos econòmics i un espai que hauria de donar per a molt més, no solament per a un equipament singular. A hores d’ara, fer edificis d’arquitectura emblemàtica i amb signatura d’autor ja no forma part dels temps actuals.

Aquest emplaçament cèntric podria allotjar l’Orquestra del Vallès, els Amics de l’Òpera, Joventuts Musicals i l’Escola i Conservatori. Món social i món públic barrejats. Però els designis polítics pensen en un edifici emblemàtic, tot públic, sense societat immersa. Un pensament antic.

En canvi, a l’eix Macià ja vam fer una proposta en el sentit de posar-hi oficines de la Generalitat, amb uns 3.000 funcionaris, tot assentant llocs de treball i capitalitat dins de Sabadell.

En altres ordres, la Casa Duran no era la seu òptima de la Fundació Bosch i Cardellach? El vapor Pissit pot ser des de fa trenta anys un museu sense projecte? I el buit Museu del Gas no podria ser el Centre de Disseny i Moda del Teixit, opció que seria la reformulació en actual del Museu tèxtil? I a la fàbrica Sallarès Deu i Can Feu... qui inventarà què posar-hi?

En tot plegat és exigible rigor. No un pla d’usos, fred i tecnòcrata, que envelleixi aviat després d’una llarga confecció. El que cal és un equilibri entre marc tècnic i acord polític i social. Agilitat, flexibilitat, diàleg... allò que se’n diu una rica relació publicoprivada, però entenent que privat no és negoci pervers, sinó món social amb plenitud.

En una ciutat que mor cada dia que passa (qui dia passa, ciutat mata), el mal ús del patrimoni és un acte decadent i quasi delicte. Per contra, el bon ús constitueix una gran eina de recuperació econòmica i social.

Publicitat

Subscriu-te gratuïtament al butlletí ‘Bon dia, Sabadell’

Comentaris
To Top