Publicitat
MANEL CUNILL LLENAS

Energia verda: un dret de ciutat

[Per Manel Cunill i Llenas, ambientòleg]

Un dels motors de la societat industrialista ha estat l’energia amb diverses formes d’expressió, sigui la força de l’aigua o del vapor, la crema de combustibles fòssils com el carbó i el petroli o la tot poderosa fissió nuclear. En aquesta lliga del passat, el sol i el vent, i més recentment l’hidrogen, han maldat per emergir com a alternativa a la principal font responsable de la crisi climàtica.

Els humans ens hem avesat a prémer al botó acríticament per obrir la llum sense preguntar-nos gaire quines implicacions comporta un sistema centralitzat de control de l’energia. D’altra banda, és curiós que avaluem la salut econòmica d’un país per la quantitat de quilowatts que consumeixen les nostres activitats econòmiques i socials. Tota una paradoxa això de mesurar la riquesa amb la capacitat de gastar. Com més gastes, més ric? Un oxímoron difícil d’aplaudir.

Atemorits per pagar puntualment la factura del subministrament elèctric hem renunciat a entendre-la. Conceptes com la potència contractada, el consum periòdic de quilowatts o el cànon nuclear no ho faciliten gaire. Lluny de formular una guia sobre el tema, sí que paga la pena conèixer quina és la nostra factura, com a ciutat, en relació amb l’energia que gastem. A partir de les dades de la Diputació de Barcelona, sabem que el 2017 Sabadell consumia de l’ordre de 530 milions de kWh d’energia. Aproximadament un 55% corresponien a l’àmbit dels serveis i un 44% a l’ús domèstic. Pel que fa al consum de la indústria i el sector primari, les dades del 2014 indicaven uns 80 milions de kWh. Unes dades globals molt similars a les de Terrassa, excepte amb el consum del sector primari i industrial, que eren de 114 milions de kWh. Tot plegat sense comptar 406 milions de kWh equivalents al combustible per moure milers de vehicles de la ciutat.

En aquest context, és imperiós promoure l’estalvi d’energia en les seves diferents expressions. Cal exercir un model de mobilitat en què l’ús de la bicicleta, anar a peu i eixamplar voreres dels carrers de Sabadell sigui una prioritat. I al mateix temps garantir l’accessibilitat segura amb aquests modes de transport amb altres municipis del voltant.

A les portes de l’eclosió de la ciutat ambiental i saludable, també és l’hora de decidir quin model energètic volem esperonar. La concentració en poques mans de la generació, comercialització i distribució de l’energia és el model llegat per l’economia de la industrialització. Unes estructures que han desembocat en un model d’oligopoli i preus pactats. Malgrat viure en un país de sol i vent, la propagació de les energies renovables ha topat amb obstacles inexplicables avalats per lleis, reglaments i decrets més pensats, malauradament, per mantenir l’statu quo.

Tot i les traves històriques s’ha de promoure la generació d’energia de proximitat i en indrets urbanitzats com els teulats de casa. També toca pensar amb l’energia tèrmica solar i amb les comunitats locals de productors i consumidors. L’accés a l’energia verda és un dret, com ho és l’aigua, que les administracions haurien de garantir. És en aquests moments quan s’ha d’apel·lar a l’Ajuntament l’exercici de l’acció pública per concertar l’accés a nous drets universals amb el concurs de la societat civil. La creació d’un organisme local per a la generació, comercialització i distribució d’energia verda hauria de ser un projecte de ciutat. Estructures per a una ciutat equitativa, ambiental i col·laborativa.

Publicitat

Subscriu-te gratuïtament al butlletí ‘Bon dia, Sabadell’

Comentaris
To Top