Publicitat
RICARD MAS

Joan Oliver contra Salvador Dalí

[Per Ricard Mas, historiador de l’Art]

No em consta que Joan Oliver i Salvador Dalí haguessin coincidit mai, físicament. Però els seus rastres es van creuar mantes vegades. La primera, entre les pàgines 56 i 57 del Calendari per a 1928 (Any de traspàs) del Diari de Sabadell.

Dalí venia de passar l’estiu amb Federico García Lorca a Cadaqués, culminant una relació impossible, i tot just havia encetat un estil propi, centrat en les malediccions del desig. El dibuix que publica al Calendari, sense títol, mostra un ésser putrefacte en descomposició dalt d’un pedestal. Calia matar, també, el pare.

Joan Oliver acabava de publicar el seu primer llibre, la narració Una tragèdia a Lil·liput (La Mirada), i dirigia el Diari de Sabadell. El seu poema del Calendari tampoc té títol, però el tema és el mateix, el binomi desig/mort: “Tos llavis vibren sota el segell intacte / de ton orgull sorrut i de ma fe covarda. / Les pròpies mans em fan basarda, cossos que pengen de la forca, rígids; / i no aprofito ni l’instint ni el pacte”.

Entre Dalí i Oliver hi havia cinc anys de diferència. Ambdós eren catalanistes i revolucionaris d’esquerra. Però la guerra civil els va tractar amb fortuna desigual.

Dalí va marxar als Estats Units i es va fer milionari i famós. Oliver es va exiliar a França i després a Xile. Va fer el que va poder.

L’any 1948, en tornar, Dalí fou rebut amb bombo i platerets pel règim del general Franco. Oliver també va tornar el 1948, fou empresonat –i alliberat gràcies a la intercessió de l’alcalde Marcet–, assistí a la ruïna de la seva família, i poc després va enviudar.

Oliver havia compartit l’exili sud-americà amb Cèsar August Jordana, traductor de la versió castellana –per a l’editorial argentina Poseidón– de la Vida secreta de Salvador Dalí (1944). En aquest magistral text, el de Figueres explica amb tot luxe de detall les seves humaníssimes baixeses, immodestes realitzacions i encara li quedava espai per proclamar un retorn a la fe catòlica.

Oliver va escriure que Vida secreta és “una obra importantíssima, de veritable escriptor (...), però, ai las! és falsa de cap a peus. (...) És una obra cuinada”. La resta de la intel·lectualitat catalana serà encara menys benèvola.

El 1952 se celebrà la Primera Bienal Hispanoamericana de Arte, en el transcurs de la qual Dalí pronuncià aquell famós discurs en què proclamava: “Picasso es comunista, yo tampoco”. També hi exposa una sèrie de quadres místics i hiperrealistes, com la Madona de Portlligat o el Crist de Portlligat.

És aleshores que Oliver escriu i fa circular un mecanoscrit sagnant amb una auca contra Dalí: “En veure la humilitat / amb què el cel t’ha decorat, / pintor carcunda i finolis, / dels olis que has exposat, / qui no en diria els sants olis?”

Els darrers versos d’aquesta auca clandestina deixen molt clar l’objecte de la seva ira: “És franquista i falangista, / I de tant fer el boig ja n’és / banyut de mirada trista / que només busca diners”.

Oliver identificava Dalí amb aquells catalanistes de dretes que van decidir col·laborar amb el règim franquista. El poemari Vacances pagades (1961) és un bon exemple d’aquesta ràbia. El 1966, el grup Els 3 tambors adaptava el poema d’Oliver Fill de vídua al ritme del Tombstone blues de Bob Dylan: “Però sóc catalanista / i, a casa, amb la mamà / si no hi ha gent de visita / parlo sempre català”. Dalí tampoc se’n lliura: “Els pintors no em tiren gaire / però trobo que en Dalí, / és un geni: Pinta coses / que s’entén que volen dir”.

He vist per internet que a l’Arxiu Històric de Sabadell, en el llegat Oliver, hi ha un mecanoscrit sense atribuir sobre Salvador Dalí. Tinc moltes ganes de consultar-lo.

Publicitat

Subscriu-te gratuïtament al butlletí ‘Bon dia, Sabadell’

Comentaris
To Top