[Per Joan Marcet, professor de Dret Constitucional]
Se’ns acumulen les qüestions sobre les quals comentar i opinar. Persistència de la pandèmia, increment de rebrots i nou estat d’alarma, situació econòmica i social deteriorada, perspectives socioeconòmiques cada cop més adverses, auguris de desastre ecològic, persistència del conflicte polític català (amb contesa electoral a la vista), insubmissió de la Comunitat de Madrid, pretès gir estratègic de l’oposició majoritària al Govern de l’Estat, conflictes judicials de tota mena, deteriorament de la figura del Rei, i un llarg etcètera que podria omplir diversos articles. I en el rerefons, un progressiu cansament de la ciutadania, atiat pel desconcert davant de moltes d’aquestes qüestions, una desorientació a la qual massa sovint també es contribueix des de molts mitjans, tertúlies i xarxes socials.
Però la perspectiva política més immediata, de fet, d’aquí molts a pocs dies és la celebració d’unes eleccions als Estats Units que, com quasi sempre, ens impliquen a la resta del planeta. Com titulava encertadament en el seu editorial del mes d’octubre la revista de pensament polític Política & Prosa: El món se la juga, i concretava: “L’elecció del president dels Estats Units marcarà el rumb internacional i el futur de la democràcia”.
La incidència de les eleccions presidencials nord-americanes sempre s’ha valorat des de la resta del món com a molt transcendent. De fet, s’havia arribat a dir, de manera ocurrent, que haurien de deixar participar en les presidencials americanes tots els ciutadans del planeta.
Però després dels darrers quatre anys, amb Donald Trump al capdavant de la primera potència mundial, aquesta circumstància i influència encara s’ha incrementat. Sembla clar que, avui més que mai “el món se la juga” en unes eleccions en què, tant en clau interna com en els seus efectes globals, el resultat no ens és indiferent.
A través d’un complex sistema electoral, els electors (compromissaris) escollits el dimarts següent al primer dilluns del mes de novembre designaran unes setmanes després el president per als propers quatre anys. I no és indiferent que aquest president sigui novament Donald Trump o sigui Joe Biden.
Les derives populistes de tota mena –i en general poc respectuoses amb les regles del joc democràtiques en l’àmbit intern– que hem pogut veure i seguir aquests darrers quatre anys poden incrementar-se en un nou mandat de Trump. El darrer tripijoc pel nomenament a cuita-corre d’una nova jutgessa del Tribunal Suprem, per incrementar encara més el biaix conservador d’aquest, n’ha estat la darrera mostra.
Però si en l’àmbit intern la deriva contrària a la tradició democràtica, la que varen impulsar els pensadors i fundadors d’un dels grans models constitucionals contemporanis després d’aconseguir desvincular-se de la metròpoli britànica, si aquesta deriva populista dirigida per Trump i el Partit Republicà és preocupant, els seus efectes en l’àmbit global i internacional són tant o més preocupants.
Els conflictes amb els altres països, inclosa la Unió Europea, han sovintejat al llarg dels darrers quatre anys. La visió unilateralista de la política internacional s’ha portat fins a extrems insuportables. La confrontació amb les instàncies internacionals s’ha incrementat dia rere dia. Des de l’OTAN, fins a la UNESCO, i en plena expansió de la pandèmia de la Covid-19 fins i tot amb l’OMS. Només ha faltat el darrer episodi del contagi de coronavirus de Trump i part dels seus col·laboradors per veure la cara més estrident, ximpleta i populista d’un president que s’ha passat quatre anys fent política a cop de tuit.
Realment, quatre anys més de trumpisme contaminant la política internacional, i amb molts imitadors a diversos països, també a casa nostra, ens poden deixar en una situació irreversible de deteriorament democràtic. Confiem en el seny, la participació i el bon criteri de la societat nord-americana, en la seva majoria –si fem cas a les enquestes– encara immune al populisme de Trump.
