Publicitat
XAVIER GUERRERO

Qüestió de rols, amb el permís de Disney

[Per Xavier Guerrero, químic i exregidor]

Miro enrere –arnat recurs–, i recordo les pel·lícules i sèries de la meva infantesa; i hi reconec els patrons de gènere (els patrons entre gèneres i els intra-gènere) de l’època, repetits una vegada i una altra. Els personatges masculins, que n’eren sempre més i tenien sempre més protagonisme. I els personatges femenins, sovint limitats a la necessitat de formar una família o ser rescatats pel príncep de torn.

Molt millor que no pas jo seria capaç de fer-ho, ho explica algun dels articles del recull editat per en Lauren Dundes, The psychosocial implications of Disney movies. Tracta només les pel·lícules de Disney, però per la seva posició dominant sobre el sector, és extrapolable a la resta.

Em deixareu que em centri en els rols masculins i els patrons intra-gènere, els grups de nois protagonistes de les aventures contra malvats de tota mena.

Hi havia el noi que no destacava a l’escola per les notes, però que era el més fort, el més guapo, el que tenia més iniciativa i liderava els altres i que acabava enduent-se la guapa del grup.

Hi havia el noi amb evident sobrepès. Simpàtic però maldestre, més una càrrega que un ajut, si bé sempre acabava trobant el seu paper al grup (paper secundari, evidentment). Penso en el Piraña de Verano Azul o el Chunk d’Els Goonies, sempre disposats a posar-se alguna vianda a la boca.

Hi havia el noi que no destacava en res i que passava inadvertit.

I hi havia també el noi que treia bones notes i que sempre el feien científic, amb ulleres, baixet, lleig i poc hàbil, tant en l’acció com de paraula. Tenia el seu breu moment de glòria quan inventava el giny que els ajudava a vèncer. I mai s’enduia la guapa del grup.

Com a afegit, normalment hi havia només una noia. I, si n’hi havia dues, la segona era sempre clarament més secundària i, no cal dir-ho, molt menys guapa.

Els que teniu una edat, sens dubte reconeixeu cadascun d’aquests personatges a les pel·lícules dels anys vuitanta, amb les honroses excepcions que confirmaran el patró.

Sempre m’he preguntat com haurà influït aquesta distribució de rols a la meva generació. Quants nens de llavors es varen dir: “Jo no vull ser l’empollón / quatre-ulls del científic; jo vull ser el guapo que salva el grup i es lliga la noia”. Recordo a l’institut o a la universitat, el dia de l’examen final, tothom afirmant que no havia estudiat gens i acusant algú altre d’estar sempre a la biblioteca i no al bar, que esclar que així traurà bones notes. El món al revés. Tindrà a veure una cosa amb l’altra? Per què tan sovint consideràvem més guai aconseguir les coses, un aprovat en aquest cas, in extremis i sense haver-ho preparat, que no pas havent-hi dedicat hores i hores d’estudi i d’exercicis?

Parlo en passat perquè avui això és més complicat. I també em pregunto, perquè no en sé la resposta, si es podria fer una correlació entre els resultats dels estudiants actuals i allò que miren a la televisió, al cinema o a les xarxes. De segur que una gran quantitat han seguit, recentment, la darrera temporada de La isla de las tentaciones. Però quants i quins d’aquests s’ho han mirat per riure, sense anar més enllà, i quants i quins d’aquests s’hi han emmirallat?

També és cert que els de la meva generació vàrem créixer amb la Heidi i el Marco, i no tota la generació és perduda, pel que les sèries i pel·lícules, i ara les xarxes, de la infantesa són només un factor més i potser n’he fet un gra massa uns quants paràgrafs més amunt. Ves que no sigui perquè jo també volia ser el guapo que salvava el grup i s’enduia la noia, però que al final vaig acabar estudiant ciències i duent ulleres...

Publicitat

Subscriu-te gratuïtament al butlletí ‘Bon dia, Sabadell’

Comentaris
To Top