Si la setmana passada us explicàvem que ja ha acabat el rodatge de la segona temporada de Merlí. Sapere aude, avui toca parlar de la primera.
Vistes les audiències que ha tingut (especialment a TV3, però també a Movistar +), podem dir que el seu creador, Hèctor Lozano, és probablement el sabadellenc més influencer de l’actualitat. I diem influencer (i no poderós o influent) perquè precisament aquí està el matís: està reconfigurant la imatge que tenim de la joventut. I està sent un contingut molt consumit entre els mateixos joves.
Podem estar més que alegres! Al salir de clase i Compañeros rivalitzaven (a Tele 5 i Antena 3, respectivament) pel públic juvenil. Molta testosterona heterosexual i tòpics a dojo en unes narracions que, tanmateix, són part de la memòria sentimental de la generació de finals dels 90. Poc més tard arribarien destil·lats com Física o química, amb la introducció de personatges LGTBIQ+ com el Fer (avui dia guionista d’èxit del tàndem dels Javis). TV3, sempre viva, ja havia treballat l’àmbit estudiantil. Però va ser amb Polseres vermelles i Merlí (a seques) que la televisió catalana va fer match.
Distribuïda per Netflix, és l’embrió de Sapere aude. Concretament, un spin-off (el desenvolupament exclusiu d’un personatge: Pol Rubio). De l’institut a la uni. I en aquest pas, la narració també ens interpel·la a nosaltres: com va ser el teu primer dia a la uni? Recordes com van ser les primeres paraules que us vau intercanviar amb els que, finalment, serien la vostra colla d’amics i amigues?
La sèrie copsa magníficament l’admiració innocent i entusiasta pels professors (“la Bolaño serà la millor profe del curs”). La dolça inconsciència de qui té tot el món per endavant… També reflecteix la diglòssia entre llengua catalana i castellà (però deixem el debat sobre el castellà a TV3 per a un altre dia). Inclou la diversitat funcional en el molt suggeridor paper de la Laura (Gloria Ramos), que no és personatge d’acompanyament sinó que interactua. La realitat socioeconòmica del Carmel. Com ara confrontant l’alcoholisme de la mare. Al·leluia! Les dones també beuen alcohol! I no pas vi blanc, sinó ginebra de la bona!
Els personatges de la sèrie ‘Compañeros’ / DS
Si a més a més sou de la Universitat de Barcelona (i concretament de la facu de la plaça Universitat), difícilment no us emocionareu. Jo soc fill de la UAB (quines rivalitats!), però també estudiava a la facultat de la UB on s’ha gravat Merlí. Sapere aude. I perdia el temps mirant els peixos (encara són taronges!) a l’estany del pati. Fins i tot vaig cursar una assignatura de lliure elecció (promiscuïtat UB-UAB). Però ves per on: mai em vaig embolicar amb cap noi de Filosofia.
Ja ho sé, no és culpa d’Hèctor Lozano. La meva castedat es devia a una maledicció a l’hora de néixer tipus la de la Blancaneus. Boutades a banda, crec que la representació de la sexualitat dels joves és el punt fort de Merlí. I hi trobo clarobscurs.
Els clars (molt clars, quasi enlluernen!): tenim una narració amb molts personatges LGTBIQ+, que fan la seva vida. Volen fer birres amb els amics i follar. I no són un personatge secundari (la quota LGTBIQ+, el julivert que dona color i no molesta). Són referents en els quals els adolescents d’avui dia es podran emmirallar. I és tan important! Quan jo anava a l’institut creia que era l’únic noi gai de tota la ikastola (institut). I tret d’algun film com Krampack i Crazy, les referències gais (o lesbianes, encara més invisibilitzades) eren poc més que Boris Izaguirre. Llarga vida a Merlí!
Però hem dit que també hi havia obscurs. Concretament, el culte a la bellesa. Tots els personatges són guapíssims, prims i musculats. I això és pressió estètica. No recordo, jo, que tothom de la uni fos precisament així. “Els guapos són els raros”, que cantava Manel. I per descomptat, tots tenen sexe a dojo. Ai, las! La mateixa professora Bolaño (Maria Pujalte) ho resumeix en una escena: “Faries un anunci de roba amb una tia lletja?”.
