[Per Joan Brunet i Mauri, periodista]
No descobreixo res que no sabéssim quan escric que estem vivint uns dies, setmanes, mesos, extremadament excepcionals a causa de la pandèmia a la qual seguiran efectes politicosociosanitarieconòmics d’una transcendència fora de qualsevol disquisició. Tampoc no descobreixo res de nou si escric que res ja no serà com abans, com tampoc ho és recordar que de qualsevol crisi se’n deriven oportunitats que, això sí, cal identificar i avaluar convenientment per treure’n el profit que se’n busca. Així és que davant la magnitud de tot plegat, millor és que deixem de lamentar-nos de la nostra dissort i que ens preparem per acarar el futur en les millors condicions possibles. Sabem que això no és fàcil, de la mateixa manera que sabem que si no ho fem, segur que perdrem pistonada i el que és pitjor, que en el camí hi deixarem quelcom més que un llençol a cada bugada.
Fa uns dies, Matt Britton, president de Google a Europa, deia que en pocs mesos hem assistit a un canvi tecnològic que si no hagués estat per les urgències –les restriccions– imposades pel coronavirus hauria trigat almenys cinc anys a concretar-se. I té raó. Els confinaments i les restriccions derivades de la pandèmia han contribuït en un si-us-plau-per-força, a greixar la maquinària per agilitzar i implementar avenços tecnològics que si bé estaven previstos, no disposaven d’un calendari precís per ser aplicats.
Un exemple: feia temps –anys– que veníem parlant del teletreball com una possibilitat a considerar. De fet, quan jo encara estava professionalment en actiu (i d’això fa ja 7 anys!) a la universitat parlàvem de les oportunitats que el teletreball ens obria atès que ens permetria ser més àgils en la feina. Doncs bé, a causa del virus, el teletreball no solament s’ha implementat sinó que –com diu aquell– ha arribat per quedar-se. Però sabem sobradament que les preses no són mai bones conselleres i just és reconèixer que la implantació del teletreball ens ha arribat sense abans haver establert les mesures i condicions que l’haurien de governar amb el resultat d’alguns –per dir-ho d’una manera planera— desajustaments que no serà fàcil corregir i que podrien comportar una precarització del treball.
Els que hi entenen diuen que les dinàmiques que avui regeixen pel teletreball s’han de revisar amb urgència pels riscos que comporta no només per a l’empresa sinó que també per a la salut dels treballadors que ara es veuen sotmesos a més fatiga, estrès, sensació de desbordament…, a causa de la inadaptació a allò que en cas d’haver estat planificat, hauria estat sinònim de més tranquil·litat i de més possibilitats de treballar millor. És evident que el teletreball comporta estalvi de temps, sobretot en desplaçaments. També que facilita més autonomia i capacitat de gestió del temps propi i que, com a conseqüència, contribueix a la conciliació familiar gràcies a la flexibilitat horària i a la possibilitat de compaginar tasques diverses. Però al seu torn, que l’oficina entesa com a espai físic perdi centralitat, comporta alguns inconvenients. N’assenyalo solament dos: la manca del feedback que només la presencialitat pot garantir, i que de la mateixa manera que un treballador pot allunyar-se de la ciutat i treballar des de qualsevol punt mentre disposi de bones comunicacions telemàtiques, els empresaris adquireixen l’opció d’anar més enllà i contractar a l’estranger perfils més qualificats o mà d’obra més barata.
Comptat i debatut, el teletreball és sens dubte una gran oportunitat. Però cal que se’n reguli la seva pràctica abans no sigui massa tard i que l’hàgim d’afegir a la llista dels contres que la pandèmia ens està deixant sobre la taula.
