Laura Rosel, periodista sabadellenca, col·laborada del Diari de Sabadell i presentadora d’El Matí de Catalunya Ràdio, va presentar Manual d’amor aristotèlic per a dones del segle XXI, de Montse Barderi.
Com és treballar dia a dia amb l’actualitat i poder deixar-la de banda per presentar un llibre?
Venint cap aquí estava coordinant amb l’equip com tractarem demà la mort de Maradona. Crec que soc molt afortunada, i és un privilegi poder combinar aquestes dues facetes: explicar l’actualitat minut a minut, i després poder-te aturar un moment i dir: “Ep! Parlem un moment de les coses importants”, com el que proposa la Barderi.
Laura Rosel / T.A.
Com és aquest minut a minut avui dia?
Ara és frenètic, un segon a segon. I molt complicat perquè la pandèmia ens està obligant a tots a sortir de qualsevol zona de confort en què estiguéssim. A la ràdio ens obliga a treballar amb equips separats, sense veure’ns, sense compartir estudi… Des del minut 1 de la pandèmia estem aprenent a fer les coses d’una altra manera, a acceptar que a vegades les coses no surten bé, i no passa res si no surt perfecte, perquè la situació obliga no a fer-ho perfecte, sinó fer-ho.
Hi ha diferència entre com es veu la pandèmia al carrer i entre càrrecs del govern o altres personalitats? Tenim casos com el famós sopar d’‘El Español’…
Hi ha molta corresponsabilitat a tot arreu. El que va passar en aquell sopar va ser gravíssim, i vull pensar que és l’anècdota. Que el conjunt de les elits, i sobretot les elits amb responsabilitat de govern estan tan conscienciats com la gent a qui demanen que estigui conscienciada. També és veritat que a Madrid la visió és una altra. Les dades d’allà són unes altres, es cuinin com es cuinin.
Treballes a gust a Catalunya Ràdio, després d’un inici controvertit a ‘El Matí’?
Sí. Jo entro a treballar amb el suport de la direcció, de la presidència de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals i de tots els equips d’informatius. Per tant em sento molt, molt acompanyada. Tothom està remant, i quan dic tothom és tothom. A més, en unes circumstàncies molt complicades, amb poc marge de temps i coneixent-nos a vegades sobre la marxa.
Què va passar amb les declaracions d’Oriol Mitjà, crítiques amb el govern? Fins a quin punt es pot criticar l’acció del govern en un moment tan complex?
Jo crec que, més enllà de la premsa, és qüestió de tots. Ens estem convertint en una societat caníbal, i sobretot a les xarxes socials. Twitter no és la vida. El que a vegades alguns diuen a Twitter no ho dirien pel carrer. Però les xarxes ho permeten, i estan traient el pitjor de nosaltres com a societat. Són una eina potentíssima que ens permet arribar a més gent, més lluny i més ràpidament, però a la vegada són molt perilloses perquè generen desinformació i aquests incendis sense cap sentit, que tal com s’encenen s’apaguen, i es queden allà.
On queda ara la tasca i la situació laboral del periodisme?
La professió periodística ara és més imprescindible que mai. Cada dia es publiquen xifres i necessitem algú que ens les expliqui, que ens les tradueixi i digui: “Ep! Per què aquest govern va dir que faria aquesta mesura i ara està fent aquesta altra?”. També per la força de les xarxes: la feina dels periodistes és acreditar quina informació és certa i quina no. Una altra cosa és la salut laboral del periodisme; com estan de precaris molts periodistes, treballant a mitjans locals, a mitjans petits, mitjans digitals… Les direccions dels mitjans han de posar-hi remei.
