Publicitat
RICARD MAS

La mussa publicitària

Ricard Mas, historiador de l’art

El romanticisme ha fet molt de mal. Ens hem arribat a creure allò de l’art per l’art, de l’originalitat d’un creador incomprès que només atén a la seva pròpia, inalienable voluntat –com a molt, inspirada per les musses–. I quan ens diuen que els millors artistes han sobreviscut gràcies al món de la publicitat, ens escandalitzem. Però, com es va formar Isabel Coixet? Filmant anuncis d’Evax (¿A qué huelen las nubes?). I Pau Donés? Composant jingles. De què va viure el recentment traspassat artista i dissenyador Josep Pla Narbona? De la seva agència de publicitat. Encara més, grans publicistes com Alexandre Cirici Pellicer van redactar les millors pàgines de la història de l’art català. I d’altres, com Lluís Bassat, són grans col·leccionistes d’art.

El jove Picasso va publicar anuncis de Lecitina Cacodílica Agell, i es va embarcar en l’aventura de la revista Arte Joven gràcies al mecenatge del pare del seu amic Juan Soler, fabricant d’un famós “Cinturón eléctrico” que s’anunciava en aquesta publicació madrilenya. El Junceda ninotaire del Patufet i les aventures de Massagran també sobrevivia dibuixant anuncis per a Anís del Mono i productes Peca-Cura per al cutis. El jove Dalí va començar dibuixant anuncis dels automòbils de luxe Isotta, i de gran encara va protagonitzar anuncis televisius d’Alka Seltzer i Chocolat Lanvin. Els podeu trobar a Youtube. 

Per cert, un altre grandíssim artista, Andreu Alfaro, de qui podem admirar les gegantines columnes de la Universitat Autònoma, tenia una agència de publicitat a València, Publipress. Va dissenyar anuncis de televisió per a Damel, com els Palotes o el gelat Flaggolosina, dos productes que jo consumia. 

A Sabadell, el gravador Ricard Marlet realitzava tota mena d’impresos publicitaris, molts per a l’impressor Joan Sallent. I a la dècada dels anys trenta, l’igualadí Josep Serra Massana creava els primers dibuixos animats catalans: anuncis per al cinema de productes Santiveri, gavardines Bisonte, etc. Els artistes informalistes també participaran en el món de la publicitat. Joan Josep Tharrats, fundador de Dau al Set, a part de dissenyar aparadors per encàrrec de Cirici Pellicer, feia anuncis al setmanari Revista, i va crear tota una campanya per a les cortines Gradulux. Molts pintors abstractes es guanyaven la vida compaginant revistes: que no fossin figuratius no vol dir que no tinguessin un gran sentit del color ni de la composició. Juan Hernández-Pijuan compaginava el diari El Noticiero Universal, i Bechtold el setmanari Destino. L’altre ofici dels pintors informalistes era el de decorador interiorista: així podien col·locar l’obra dels seus companys sense haver de passar per un galerista.

I, és clar, els fotògrafs també s’han guanyat la vida amb la publicitat, especialment en el món de la moda i la poc glamurosa publicitat industrial. Agustí Centelles, represaliat pel franquisme, va sobreviure fent catàlegs de fabricants tèxtils sabadellencs, com Artextil. La gauche divine d’Oriol Maspons i Leopoldo Pomés és inseparable de les agències de Tuset Street. Sense Pomés no hauríem tingut “noies bombolla” de Freixenet per Nadal. Però això, ara mateix, no sé si és bo o dolent.

Publicitat

Subscriu-te gratuïtament al butlletí ‘Bon dia, Sabadell’

Comentaris
To Top