Octavi Pujades (Sabadell, 1974) era l’actor principal de l’obra de teatre Guardaespaldas, el Musical, però es van anul·lar les funcions per les restriccions de la pandèmia. Així i tot, lluny de llepar-se les ferides, va aconseguir un paper estable a la sèrie Acacias 38 de TVE. Dit això, ara mateix, Pujades viu a Cerdanyola, però va néixer i va estudiar el BUP a Sabadell. En realitat, ell és metge de professió, però va decidir ser actor. Pujades no se’n penedeix i assegura que no canviaria la seva feina per res del món.
Quins són els teus nous reptes professionals?
Aquesta setmana començo a gravar un personatge fix a la sèrie de sobretaula Acacias 38 de Televisió Espanyola. Tinc moltes ganes de fer televisió, ja que des de Cuerpo de Élite que no en feia. Estic molt il·lusionat i espero que em vagi bé l’experiència.
T’ha afectat la pandèmia en el teu dia a dia en la professió?
Sí, per descomptat. Just quan el coronavirus va arribar a Espanya jo estava de gira gravant Guardaespaldas, el Musical. Omplíem tots els teatres del país on anàvem. Però, de cop i volta, amb la pandèmia vam haver d’anul·lar les actuacions. La gira havia de durar un any i només vam fer tres mesos. Va ser una llàstima, perquè jo tenia el paper principal i feia de Frank Farmer, el guardaespatlles.
La cultura ha estat un dels sectors més afectats?
La cultura ha quedat molt tocada. Sobretot hem patit molt aquelles persones que treballem de cara al públic: músics i actors, més aviat de teatre, principalment. Ens hem sentit molt poc recolzats i, fins i tot, menystinguts. També és veritat que fins a cert punt és lògic, ja que el primer objectiu ha de ser salvar vides. Així i tot, els recursos públics s’han de dedicar a ajudar aquells col·lectius més afectats per la pandèmia i que han vist els seus ingressos reduïts. Els paquets d’ajuda al sector cultural han sigut insuficients.
De fet, ets metge de professió, ja que et vas llicenciar en Medicina a la UAB. Per què vas decidir ser actor quan venies d’una branca professional molt diferent?
En realitat, vaig prendre la decisió pràcticament per casualitat. Estava estudiant pel MIR, però també m’agradava la fotografia i feia treballs esporàdics per algunes empreses. I un dia, una d’aquestes companyies, em va proposar que em presentés a un càsting per una sèrie, anomenada Happy House. Ho vaig fer, els hi vaig agradar i em van agafar. Un cop acabada aquesta etapa, vaig haver d’elegir: o bé tirava pel camí convencional o bé em llençava a la piscina. Vaig optar per aquesta segona opció i des de llavors treballo i visc d’una professó que m’encanta. Toquem fusta, per això.
Curiosament has fet un paper de metge en la sèrie ‘Centro Médico’. Et van ajudar els coneixements en medicina per a endinsar-te millor en el paper?
Molt. Tant pels procediments pràctics com pels textos que havia de dir. Em va resultar molt útil i sobretot em va servir per entendre el context general de cada escena. A més, vaig ajudar en tot moment als meus companys, que no tenien formació sanitària, i van fer un paper molt creïble.
Octavi Pujades, en una imatge d’arxiu/ CEDIDA
El teu primer paper important va ser a ‘Al salir de Clase’, de l’any 2001. Quins records en tens?
Tinc molts records de Al salir de Clase i tots ells són positius. De fet, va ser el meu primer treball a Madrid, que era una ciutat nova per a mi. A més, els actors també érem molt joves i vam fer molta amistat entre nosaltres. I per primer cop vaig tocar la fama amb els dits i vaig entendre la repercussió de treballar en una sèrie nacional.
Has actuat en moltes sèries espanyoles com ‘Al salir de clase’ (2001), ‘Lalola’ (2008), ‘Palomitas’ (2011) i ‘La que se avecina’ (2016), entre altres. Quina valoració en fas?
Molt bona. He gaudit en cada un dels repertoris que m’ha tocat fer. He actuat en moltes sèries i he de dir que al nostre país hi ha molt talent. Les coses es fan bé, tot i que els pressupostos de les productores són massa justos i es planifiquen poc els guions per falta de temps. Tanmateix, en la meva opinió cada cop ens estem posant més les piles, fins al punt que el salt qualitatiu de la ficció espanyola és enorme i està aconseguint molts èxits a escala europea.
També has fet teatre, com per exemple l’obra ‘Oh Mami’, al costat d’una altra sabadellenca, Joana Vilapuig. Què t’aporta aquesta disciplina?
El teatre per un actor és vida. És veritat que cobres menys i tens menys repercussió social, però és aquesta disciplina és l’essència de la interpretació. El funcionament del teatre són peces que van connectant entre elles, com ara la creació d’un personatge o el procés d’assajos. En definitiva, el teatre és com una droga per un actor i li dóna sentit a la nostra feina.
Com concilies el teu treball amb la teva vida personal?
A vegades m’és difícil. Jo tinc la dificultat que els rodatges són lluny de casa meva i em passo setmanes sense veure la meva família. Els caps de setmana sí que estic amb els meus fills. He de dir que tinc la sort de treballar del que m’agrada i tot i que porto un ritme de vida molt atrafegat, em compensa i sóc feliç.
Vas prendre una bona decisió en voler ser actor?
Jo crec que sí, no me’n penedeixo. Així i tot, sento curiositat per com hagués sigut la meva vida professional com a metge. Dit això, estic molt content de ser actor, ja que he viatjat molt i he conegut gent molt interessant. El pitjor d’aquesta feina és quan no en tens, però per mi és un treball meravellós que no canviaria per res del món.
