És un món que s’esvaeix. O potser no tant? Les cistelleries que han arribat vives al recentment estrenat 2021 són negocis –en la majoria– centenaris. Com ara Cal Masclans, fundada fa 135 anys. Són també símbol d’un ofici que donava servei tant a la indústria tèxtil com a les llars particulars, però que arribats al món d’avui, han perdut l’ús massiu d’antuvi.
Una utilitat que queda reflectida a l’exposició Vímet. Objectes d’abans, de Cal Masclans, que exhibeix el Museu d’Història fins al proper 21 de febrer. S’hi mostren 7 utensilis històrics que Carme Masclans Sastre (3a generació familiar) i el conjunt de la família va cedir al museu municipal el 2018. “Són peces clàssiques que teníem al magatzem i la veritat volíem que quedessin documentades”, explica Miquel Gumí Masclans (4a generació), “perquè potser fins i tot els meus fills no coneixen tota la història que comporten”.
Mostra al Museu d’Història / VICTÒRIA ROVIRA
Hi destaca la canastra de vaporar el fil, utilitzada en els vapors tèxtils de la Sabadell grisa i fumejant. I la canastra de monstres, per a les llanes. De fet, no és pas casualitat que aquesta cistelleria nasqués en una ciutat fabril. Qui la funda és el besavi del Miquel, Francesc Masclans Casas (1a generació), nascut a Caldes de Montbui a mitjan segle XIX. De jovenet, ell i el seu germà van anar a aprendre l’ofici amb un artesà a Barcelona. “Dos anys per a l’amo i la resta per a tu”, explica el Miquel que es deia en aquell temps, fent referència al temps que estaven fent feina de franc, mentre aprenien l’ofici.
Si un dels germans s’especialitza en l’espart i s’instal·la al barri barceloní de Sant Andreu, l’altre opta pel vímet. I en casar-se, ve a viure a Sabadell. Ja el 1885 tenen la botiga al carrer de la Rosa, a tocar del mercat, que llavors es feia a la plaça Major.
Cal pensar en un centre de la ciutat semblant a un nucli antic, amb el barri del Pedregar (que separava la plaça Major i la plaça del Doctor Robert, enderrocat l’any 1948). I és que encara no hi havia cap contínum, ja que l’actual passeig s’aconsegueix enderrocant tant aquelles cases com les del passeig Manresa, així com la porta de Barcelona (a l’arrencada de la Rambla).
Sempre vora el mercat
Amb la construcció del nou Mercat vora l’Escola Industrial, els Masclans també veuen la necessitat de traslladar-se. I és que la seva clientela –en part– era la mateixa que freqüentava el mercat i la seva, les parades de pagès a l’exterior.
Mostra al Museu d’Història / VICTÒRIA ROVIRA
Aquí entren els altres objectes de la mostra, com ara els covadors de coloms, que es penjaven de la paret per tal que els coloms hi fessin els nius. També s’hi poden veure dues polleres, que venen a ser els taca-taca antics: una mena de cistells a l’inrevés, dins dels quals es col·locava els infants per tal que aprenguessin a caminar amb certa estabilitat.
Passen pel número 15 del carrer, per marxar posteriorment a una llotja més espaiosa al número 7. Són els anys de vi i roses per al negoci, en què el vímet, l’espart i la palma serveixen per a tota mena d’estris. “Cada ofici tradicional tenia el seu propi estri”, explica Miquel Gumí. Tanmateix, “l’arribada del plàstic i la goma va fer que el sector anés decaient”, explica Gumí.
L’arribada del plàstic va fer que la cistelleria decaigués
Encara més: cada artesà s’especialitzava en un únic material, fos el vímet, la palma i l’espart. Però ara les cistelleries ho englobem tot”. De fet, l’existència de diferents materials és un coneixement que sembla que mor. No és el mateix un cistell de vímet per anar a buscar bolets, que una cistella de palma per anar a plaça, que una d’espart on guardar la llenya.
Com deia el dramaturg mallorquí Toni Gomila al seu monòleg Acorar: “Els joves saben diferenciar un GTI d’un GTX, ho saben tot dels cotxes, però no saben distingir un faig d’una alzina, d’un pollancre o d’un roure, ni una becada d’un tord o una perdiu”. I de tot en diuen, quasi despectivament, arbres i ocells. Precisament, Mallorca és un dels feus d’aquests materials, especialment el vímet. També Alacant.
Però a mesura que les bosses de plàstic substituïen els cistells, el nombre d’artesans va anar minvant. De fet, no és tan fàcil aconseguir peces produïdes manualment a Catalunya. A Cal Masclans hi conviuen aquestes peces amb altres de proveïdors estrangers, com ara del Marroc.
Però hi ha esperança, ja que la cistelleria viu un boom. Algunes persones joves la perceben com un element genuí i estètic. A poblacions costaneres especialment, ja que són molt adequades per anar a la platja (d’aquí el gran predicament que té a Mallorca i el conjunt de les Illes Balears, per exemple).
La cistelleria torna a estar de moda, “com tota l’artesania”
I entre els adults i la gent gran sempre s’han anat venent, diu Gumí. “De fet, sembla que està de moda, com tota l’artesania, vaja, igual que les peces fetes amb llana, també sembla que estiguin de moda”.
Tanmateix, els preus són ben diferents. “La gent compara els preus d’un cistell fabricat a la Xina i un de fet aquí i és clar, hi ha diferència”, exposa Gumí. La seva germana Ana hi afegeix: “Però és clar, la gent no valora les hores de treball manual que hi ha al darrere, que han d’estar reflectides al preu”. Per això no està clar que siguem a temps de salvar l’ofici de cisteller. O sí?
