[Per Marta Civil i Serra, periodista]
Fa uns dies, el Diari de Sabadell homenatjava el pintor abstracte sabadellenc Alfons Borrell (03-06-1931/06-10-2020), dedicant-li les pàgines de la coberta, contracoberta i interior del número especial de Nadal. Una selecció d’obres molt adient, pels colors, el traç, el significat… Una oportunitat per recordar Alfons Borrell com aquella persona propera que volia ser color. Volia ser pintura i també tenia un altre desig: convertir-se en núvol, com van explicar els seus nets i netes a l’acte de comiat, l’octubre passat.
Avui camino pel Passeig i em pregunto si encara som a temps de recuperar el projecte de pèrgola que Alfons Borrell va dissenyar per a aquest espai urbà, amb cobertes de vidres de colors, jugant a tenyir l’espai, canviant de llum segons el clima i l’hora del dia. Va ser un encàrrec de l’Ajuntament de Sabadell, durant el mandat de Joan Carles Sánchez a l’alcaldia. Alfons Borrell va dissenyar la pèrgola i va treballar amb les arquitectes sabadellenques Roser Saus, Rosa Riba i Marta Llonch, que en van fer el projecte constructiu. Recuperar aquest projecte seria crear un “Alfons Borrell per a tothom”.
Quan un artista o arquitecte rep un encàrrec per redissenyar un espai urbà, el principal problema és documentar-se i endinsar-se en l’entorn, perquè en la majoria dels casos no hi ha estat mai. Però en aquest cas, ha estat ben al contrari. Alfons Borrell coneixia de primera mà cada racó del Passeig, cada raig de llum, cada joc d’ombres. Primer, des de la Joieria Rellotgeria Borrell, ubicada en una banda del Passeig, i, anys més tard, des d’un nou local, a la vorera del davant, on continua avui ben viu el negoci familiar.
Amb ell vaig parlar diverses vegades del seu propòsit de pèrgola. Et preguntava l’opinió, t’escoltava, observava…
Voldria compartir aquí com ell mateix va definir el projecte de pèrgola a la presentació pública de l’obra, l’estiu del 2014: “Aquest és un projecte inspirat en la meva pintura i en els colors. El concepte que jo tinc del color és que tenyeix els espais, no es tracta de tenyir superfícies planes, sinó que a través de la llum, la voluntat és que les persones quedin tenyides també, que el color s’endinsi dins seu i creï emocions especials” (El Periódico, 16-07-2014).
A Alfons Borrell li agradava treballar en l’art, més enllà de la pintura. Amb el sabadellenc Enric Majoral van dissenyar unes agulles de plata amb filament d’or, a quatre mans, que també volien sobresortir de les seves pròpies dimensions. El traç del pintor, tan característic, aconseguia fugir del llenç per convertir-se en joia, en una peça de vestir, per ser gaudida dia a dia.
La pandèmia ha obligat a replantejar les prioritats de les ciutats. Seria interessant que l’Ajuntament de Sabadell pugui repensar, també, si vol tenyir el Passeig amb l’obra d’art que Alfons Borrell va dissenyar amb esperança i estima per a aquest espai urbà, i convertir-lo en un Passeig viu, que permeti crear “emocions especials”. Aquesta joia urbana podria sumar-se a la intervenció que el mateix artista sabadellenc va fer a la Capella Blava, a l’antic monestir de les Carmelites, al barri de Covadonga, i que ja és realitat. Ambdós projectes són, al meu entendre, un veritable cant a la vida que Alfons Borrell va dedicar a la ciutat i que avui, en plena pandèmia, recobren una dimensió no només ciutadana, sinó també universal.
