TONA CODINA

Nadons amb menys drets

[Per Tona Codina, publicista]

Arriba el 2021 amb l’ampliació del permís de paternitat pel naixement d’un nadó. De 4 a 16 setmanes des de l’1 de gener. Un dels més alts d’Europa. Oh, sí gran pas endavant! El Govern posant-se medalles i titulars populistes. Però cal que ens ho mirem bé, això. Tant en el terreny de com reparteixen els permisos per a pares i mares, com en casos de diversitat familiar, més concretament en les famílies monomarentals.

Començo per ells. Els pares tenen el dret i el deure de tenir cura dels seus fills, d’acord. Però per quina raó el permís de les mares no s’ha ampliat i continua sent de 16 minses setmanes? Fa temps que és patètic: un dels més baixos d’Europa des de fa 30 anys.

No es tracta d’una guerra de sexes. Es diu que amb uns permisos iguals i intransferibles s’aconseguirà una millor equitat en el terreny laboral, però cal veure que els primers mesos és important que el nadó pugui estar en contacte amb la mare, sobretot si està fent lactància materna. No entro en el debat de si és millor la lactància materna, la mixta o la fórmula; cada dona té dret a poder decidir sense pressions. Sí que se sap, però, que un dels motius d’abandó de la lactància materna exclusiva recomanada per l’OMS és la tornada a la feina, al cap de 16 setmanes. Qui aguanta la tortura de la màquina extractora de llet? Com explica l’OMS a la web, els resultats dels assajos clínics publicats indiquen que “la lactància materna exclusiva sense altres aliments líquids durant els primers 6 mesos de vida tenen diversos avantatges en comparació amb la lactància materna exclusiva durant només 3 o 4 mesos”. Per citar-ne només alguns: per a l’infant, la reducció d’infeccions gastrointestinals i per a la mare, una pèrdua de pes més ràpida, entre d’altres. A banda de les recomanacions, apunto també com n’és de convenient per a la mare el fet de poder optar amb llibertat a una baixa més llarga. Necessita poder atendre les seves necessitats físiques i emocionals en el postpart, amb les hormones a mil, mentre viu un canvi vital espectacular. I la criatura necessita tenir a prop la seva mare, què caram.

Crec que també cal qüestionar que els permisos siguin intransferibles, per poder decidir quan i com es fa la tornada a la feina en el cas dels dos progenitors o progenitores. Ja sabem que conciliar no és fàcil.

Quan només hi ha un progenitor

I què passa quan n’hi ha només una de progenitora, com en les famílies monomarentals (dic UNA i dic monomarentals per subratllar que el 83% de les famílies monoparentals a Espanya estan encapçalades per una dona, però també cal incloure els pares solters). Doncs que quan ens fixem en aquest model de família, és quan hem de tornar a posar el focus en els infants. Ells són els autèntics beneficiaris de l’ampliació dels permisos. Ells necessiten les cures de qui els ha portat al món. Però si ets una criatura nascuda en una família amb un sol progenitor estàs discriminat, ja que estem parlant de 16 setmanes contra les 32 per cuidar, amb tot el que impliquen les cures en un moment tan rellevant com són les primeres setmanes de la vida. A Finlàndia es duplica el temps en el cas de la família monoparental. Aquí, com sempre, fa riure.

De fet, això que estem reclamant les que ho som, ho està dient la justícia i al País Basc ja hem vist una sentència a favor d’una mare que ha demandat la Seguretat Social perquè els permisos de naixement discriminen el seu fill que té menys drets que si pertanyés a una família de dos progenitors. Arran de l’ampliació, hi haurà més demandes, segur. En fi, així que, ho miris com ho miris: quanta feina per fer.

Comentaris
To Top