[Per Josep Rof, enginyer industrial i expert en innovació]
El 23 de novembre del 2020, el Diari de Sabadell publicava que s’havia aprovat l’avantprojecte de pressupost del 2021 de la ciutat de Sabadell. Aquest pressupost inclou elements a curt, mitjà i llarg termini. Això és bo. Llàstima que n’hi ha massa de curt, poc de mitjà i encara menys de llarg termini. Encara hi ha poques qüestions.
I en el títol de l’article hem volgut fer una mica de joc de paraules, perquè una de les parts més importants és fer-se preguntes. El “què passa si…”. I com que pressupost vol dir “suposar abans”, hem de fer diverses suposicions.
En el sector públic a l’Estat espanyol, que segueix ancorat en segles pretèrits, el pressupost és només un tema formal que tothom pot incomplir sense cap conseqüència. Només falta veure el sistemàtic incompliment de les inversions que afecta negativament tots els catalans. I de fer-se preguntes, tampoc fa falta. Sortirà el que sortirà. Ja ho deien, per què s’ha de planificar amb el gran sentit de la improvisació dels espanyols?
No gens menys, en situacions en què hi ha canvis ràpids de tecnologia o situacions que es preveu que hi haurà canvis convulsos com és ara amb la Covid-19, és el moment de plantejar-se, en molts casos, el pressupost des del no-res. Aquesta metodologia, desenvolupada per Peter Pyrrh, director de comptabilitat de Texas Instruments, i presentada l’any 1977, planteja que en comptes de basar-nos en el passat i incrementar una part percentual, el millor és plantejar-se el pressupost des de zero.
I aquesta manera d’elaborar el pressupost, ens obliga a fer un esforç d’anàlisi i presa de decisions. Ens força a veure si tot el que fem és important, si les partides són correctes o no. Perquè la part important de la pressupostació és la feina intel·lectual, no la mecànica d’omplir unes dades aplicant un percentatge. Hi ha hagut casos d’empreses que utilitzant la pressupostació base zero han obtingut estalvis de fins a un 18% i un increment de valor de la companyia del 20%. També recordo un cas de fa de 10 anys sobre el millor banc suec: invertia el doble en informàtica que la competència, però els seus costos eren 10 punts inferiors. De fet, és el que ara estan fent tots els bancs espanyols a correcuita.
I encara que les entitats puguin tenir un pressupost, en la situació actual segur que se n’ha de fer un altre o diversos, començant per les empreses i en especial els autònoms. Tothom s’ha de plantejar moltes preguntes de cara a l’any que encetem. I no només fer-ne un, sinó diversos pressupostos que ajudin a prendre decisions: escenari realista, pessimista, optimista, etc. Perquè aquest any, ens agradi o no, tornarà a ser molt dur.
Ens creiem que al juliol tothom estarà vacunat (escenari optimista) o que trigarem bastant més (escenari realista)?
Quan acabi la pandèmia, tornarà a ser tot com abans i agafarem el pressupost del 2019 i aplicarem un percentatge? O bé alguns elements distintius de la pandèmia –teletreball, compra per mitjans electrònics, menjar per emportar als restaurants, servei a domicili, etc.– quedaran en part com un nou estàndard i haurem de replantejar els negocis? I així, val la pena continuar o és preferible tancar com abans millor?
Res d’això és nou. El que passa és que certes metodologies et forcen a repensar. I de fet, als Estats Units, el pressupost base zero és pràcticament obligatori a la majoria d’entitats governamentals.
I recordem que el que és important no són les eines o les metodologies, són les persones. Són elles les que es fan les preguntes, les que prenen les decisions i les que, a la fi, aconsegueixen que es compleixin els pressupostos.
