[Per Joan Marcet, professor de Dret Constitucional]
Des de fa dies tenia la intenció de dedicar l’article d’aquest dijous a les eleccions al Parlament de Catalunya que fa quasi un any van ser anunciades com a imminents pel llavors president de la Generalitat, Quim Torra, i que la pandèmia primer i l’oportunisme i estratègia partidista després varen endarrerir fins a ser finalment convocades el passat mes de desembre per al proper 14 de febrer.
En un primer moment, pensava reflexionar sobre la importància de les ofertes programàtiques i, de manera especial, de les novetats en les candidatures que les diverses opcions polítiques oferien de cara a aquestes eleccions. Tothom parlava llavors de “l’efecte Illa” com a revulsiu en unes eleccions que semblava que únicament havien de certificar quina opció independentista se situava en primer lloc. Només cal veure la virulència de les reaccions que mantenen altres partits, especialment ERC i Cs, per constatar l’impacte del nou candidat del PSC.
Però divendres passat, el Govern decidia –emparat en un inexistent consens– no l’ajornament, sinó la suspensió d’aquestes eleccions, i anunciava que si el temps i la pandèmia ho permetien, se celebrarien potser el 30 de maig. El decret del Govern que deixava sense efectes la celebració de les eleccions convocades per al 14 de febrer semblava jurídicament discutible, tant per les atribucions o competències de qui el signava (el vicepresident del Govern en substitució de la presidència de la Generalitat), com pel mateix contingut que anunciava unilateralment i amb condicions una nova data per a una futura convocatòria. Moltes referències a dictàmens d’òrgans consultius del mateix Govern, però cap referència al llarg informe del departament responsable dels processos electorals, que havia de fer possible la celebració de les eleccions amb “plena seguretat per a la salut i garantia pel vot i legitimitat democràtica” segons el seu encapçalament. La flaire de l’oportunisme polític apareixia com a raó de fons, tant per part dels partits del Govern com per part d’alguns partits de l’oposició, que semblaven abonar la suspensió més per les males perspectives electorals que els auguraven les enquestes que per les raons epidemiològiques que s’argüeixen.
Ni les clares diferències amb els precedents d’Euskadi o Galícia, ni l’exemple de les eleccions celebrades o previstes a diversos països (des dels Estats Units fins a Portugal, Holanda o Israel) semblaven impactar a qui havia decidit suspendre la convocatòria del 14 de febrer i ajornar les eleccions, a la pràctica sine die. La falta d’unanimitat entre els partits i la impossibilitat de trobar l’aval d’una inexistent Junta Electoral de Catalunya feia difícil que la suspensió electoral es fes efectiva sense entrebancs.
El dimarts, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) admetia la demanda de suspensió cautelaríssima del decret del Govern i restablia el 14 de febrer com a cita electoral. El TSJC ha d’entrar encara en el fons de la qüestió i confirmar o no aquesta suspensió del decret. Caldrà que el Tribunal ponderi els criteris sanitaris, el dret a la salut, amb el dret fonamental de participació política. I tot plegat en el marc d’unes eleccions convocades automàticament, a partir de previsions estatutàries (el transcurs del temps previst per l’elecció d’un nou president de la Generalitat) que el Govern no pot desconvocar unilateralment només seguint els seus propis criteris, i que s’han de celebrar amb total seguretat per a la salut, però preservant sobretot les regles del joc democràtic.
A hores d’ara, la maquinària electoral institucional i dels partits s’ha tornat a activar, però plana sobre la ciutadania un aire d’inseguretat jurídica sobre la celebració de les eleccions (de fet, no sabrem fins als pròxims dies la resolució definitiva del TSJC) i d’incertesa política sobre les raons reals de l’intent de suspensió. En qualsevol cas, siguin quan siguin les eleccions al Parlament, el principi democràtic que les ha de garantir no hauria ni de debilitar-se ni tan sols difuminar-se.
