[Per Arnau Bonada, economista i president de la Xarxa Onion]
La setmana passada llegia en un butlletí del CIESC que Sabadell és, entre els principals municipis del Vallès, el que té un menor PIB per càpita. La dada em va deixar una mica inquiet.
Per situar el lector, el PIB és la mesura de l’activitat econòmica, tant pública com privada, que es produeix en un determinat àmbit geogràfic. I el PIB per càpita és el resultat de dividir aquesta magnitud entre el nombre d’habitants. Per exemple, un sabadellenc que treballa en una empresa a Barcelona genera activitat econòmica al barri marítim, però a l’hora de calcular el PIB per càpita, es considera habitant de Sabadell. Al revés succeeix amb un sanitari de Mollet del Vallès que treballi al Taulí.
Per aquest motiu vaig pensar, en un inici, que potser no era del tot just comparar la nostra ciutat amb altres que tenen grans polígons industrials en relació amb la seva població, com, per exemple, Castellbisbal o Santa Perpètua de Mogoda. Amb la voluntat de trobar resultats més esperançadors, vaig analitzar les dades de l’Idescat sobre PIB per càpita estimat del 2019, publicades el passat mes de desembre, que només tenen en compte municipis de més de 50.000 habitants.
A Catalunya hi ha 23 municipis que sobrepassen aquesta xifra d’habitants. Sabadell ocupa la cinquena posició en població i la setena en densitat (habitants per kilòmetre quadrat). Doncs bé, d’entre aquests 23 municipis, som els divuitens en PIB per càpita. Per sota nostre, només hi ha Viladecans, Castelldefels, Vilanova i la Geltrú, Badalona i Santa Coloma de Gramenet.
Si fem l’anàlisi des d’un punt de vista dinàmic, som, malauradament, el segon municipi que menys ha evolucionat des del 2011. Els campions en aquesta categoria de millora relativa són els nostres veïns de Cerdanyola del Vallès. Si ens comparem amb la mitjana de Catalunya (base 100), el 2011 estàvem a 73,4 i el 2019 hem baixat fins a 67,5.
No cal dir que les dades són pèssimes i confirmen la percepció generalitzada de declivi econòmic de la ciutat en els darrers anys. Personalment, crec que ja hem tocat fons. És cert que tendim a ser ciutat dormitori, però això no vol dir que siguem ciutat adormida. Ans al contrari, existeixen diversos projectes de futur que generen il·lusió. Projectes que haurem de dur a terme junts, públics i privats, i des de la humilitat, escoltant també gent de fora que ens pugui aportar valor.
