RICARD MAS

Phil Spector i l’art sabadellenc

[Per Ricard Mas, historiador de l’art]

El passat 17 de gener ens deixava el productor i compositor Phil Spector. El traspàs, a causa de la Covid-19, va tenir lloc a la presó de Stockton, Califòrnia, on penava 19 anys per haver assassinat l’actriu Lana Clarkson.

Però si mai recordarem Spector és per la tècnica d’orquestració anomenada Wall of Sound (mur de so), amb què va produir centenars d’èxits com Be My Baby (Ronettes), Unchained Melody (Righteus Brothers), o l’àlbum Let it Be (Beatles). I estic segur que, per les venes dels lectors del Diari de Sabadell corren un munt de cançons amb el segell de Spector.

Però aquest article no està dedicat a Spector, ni a si és impossible de ser un gran artista si s’és alhora una mala persona –això creia fermament Tàpies–. Tampoc aborda en exclusiva, malgrat el títol, l’art sabadellenc. Senzillament, dona sortida a un pensament que m’atabala ja fa dies.

Quin és l’art més influent del segle XX? D’aquí a 50 anys, quan reescriguem la història de l’art del XX, què esmentarem?

Francis Haskell, el canònic historiador de l’art barroc, declarava a la premsa catalana, poc abans de morir l’any 2000, que “el cinema és mil vegades més interessant que la pintura [del segle XX]”. Jo hi afegiria, també, la música pop-rock. I el videojoc.

Molts dels meus amics, saludats i coneguts, la majoria artistes i historiadors de l’art, senten idolatria pels grans cantants pop-rock de la segona meitat del XX: Elvis, Elton John, Bowie, Michael Jackson, Prince, Queen, AC/DC… I no em refereixo només a algú que canta millor o pitjor, o a la qualitat de determinades cançons; hi ha personalitats que ens proposen –com en el seu dia Caravaggio o Delacroix– models de vida, estats d’esperit, experiències que s’incrusten en el nostre esdevenir i ens ajuden a definir-nos. I la seva obra arriba a multituds d’una manera que mai haguessin pogut somiar els pintors o els escriptors de tota la vida.

En aquesta nova història que proposo hi hauríem d’incloure figures que encara no sabem a quin calaix posar, com remixers, DJs, directors de fotografia, emprenedors…

Els museus d’art del futur haurien d’incorporar patrimonis immaterials, obres significatives més enllà de la seva exclusivitat, i caldria que estiguessin oberts a múltiples disciplines creatives, tot seguint un fil temàtic independent del seu suport material (o immaterial).

Una història de l’art sabadellenc, escrita des del futur, hauria de tenir en compte músics tan diferents com Llorenç Balsach, Sergio Dalma, Albert Pla, els germans Ten o 31FAM. Directors d’imatges en moviment com Llorenç Llobet-Gràcia o Fèlix Colomer. Dibuixants de còmic, però també impulsors del gènere, com Juan Martí Pavón –algú recorda la revista Chito?–, creadors de videojocs com Beautifun Games –Nihilumbra va ser creat al carrer de la Indústria– o Carlos Coronado –que es va inspirar en les classes d’història de l’art a l’ESDI per al seu extraordinari MIND: Path to Thalamus. Una multitud de dissenyadors gràfics, de moda i industrials, com Xavier Sallent, però també molts encara anònims, creadors de meravelles com els famosos mostraris tèxtils… I sí, és clar, aquells que encara anomenem artistes visuals.

Comentaris
To Top