Diana Riba, actualment eurodiputada d’ERC i parella de Raül Romeva, va presentar l’assaig Ubuntu: La república del bé comú a La llar del Llibre. Explica dificultats de l’exconseller per escriure a la presó, com no tenir ordinador dins la cel·la durant el primer any
És el tercer llibre que escriu des de la presó, després d’‘Esperança i llibertat’ i ‘Des del banc dels acusats’. Que prolífic! Però el Raül ja ho era molt. En l’època de la guerra a Bòsnia i el desarmament va escriure assaig. Després, quan va ser eurodiputat, va escriure 4 o 5 novel·les. Sempre ha escrit, tot i que no en aquestes condicions ni amb aquesta necessitat. És clar, escriure per a ells és com parlar. I per a nosaltres, escoltar-los. És normal que tots passin per l’escriptura.
I pot escriure amb ordinador? No, no, no! El primer llibre el va escriure tot a mà. Més tard, el Tribunal Suprem va accedir al fet que tinguessin ordinador, perquè havien de llegir la causa del judici. I el material ocupava un camió sencer. Així que des que tenen ordinador, els resulta molt més fàcil (tot i que és un ordinador capat i sense accés a internet).
També ha rebut (i contestat) milers de cartes. Què en fareu, de la correspondència? Altres presos les han donat a l’Arxiu Nacional de Catalunya. Per ara, les poso en capses de plàstic –més o menys per ordre d’arribada– i les tenim en un magatzem. No estem en la fase de donar-les a l’Arxiu, perquè el Raül les vol tenir a prop. Encara vol pensar què fer amb elles. Tot i això, suposo que tots acabarem a l’Arxiu Nacional, el dubte és quan i com.
Quantes n’ha rebut? Més de 16.000, que intenta contestar, tot i les dificultats.
M’agradaria ara demanar-li per la relació amb Sabadell. Raül Romeva venia a nedar a Can Llong. Hi tornarà, si assoleix el tercer grau? El primer que va fer quan va poder sortir a treballar amb el 100.2 va ser tornar a nedar. Venia a les 7 h a nedar a Can Llong i se n’anava a la feina. De fet, ell havia sigut del Club Natació quan era jove: waterpolista i nedador. I des de fa dos anys, ara és un dels nostres fills qui és waterpolista al Sabadell. Vivim a Sant Cugat, però tenim molta relació amb Sabadell.
L’esport és un dels elements que més troba a faltar allà dins? Sí! Sobretot esports que no es poden fer allà, com nedar, però també la bicicleta i el muntanyisme. També és veritat que pots trobar un racó i fer una mica de crossfit. O jocs d’equip: tot i que són més psicològics que físics, perquè allà dins la competició també genera més endorfina i rivalitat. S’ha de vigilar.
Cuixart, Romeva, Junqueras i Turull sortint de Lledoners, al juliol de 2020 / MARC MARTÍ
Quin impacte ha tingut la Covid-19 en el dia a dia penitenciari de Raül Romeva? Ho canvia tot. Tant per a ells, com per a nosaltres. Quan va aparèixer, el març, es van suspendre totes les visites familiars. De fet, la presó es va tancar, directament. Bé, tots ens vam quedar a casa. Però és que a la presó és doble: és un confinament dins un confinament.
I no van flexibilitzar les mesures, de forma excepcional? Nacions Unides va demanar a tots els governs que descongestionessin les presons. Tant per minimitzar les conseqüències en cas que hi entrés el virus, com per la gravetat de deixar els presos sense visites. I es va fer a molts llocs. Però en el cas dels nostres, ho va impedir el Tribunal Suprem.
Teniu pocs vis a vis? Des del juliol, només hem tingut una visita al mes. I aquest mes de gener, han passat a ser-ne dues.
“Mai no t’acostumes al locutori, el vidre fa més distància i que el vegis més pres”
I pel locutori sí que us podeu veure? Ara els han tornat a obrir. Però és un espai molt petit i tancat. I de poc temps: la visita només dura 40 minuts. Bé, i des de la pandèmia, també deixen fer algunes videotrucades.
Romeva, durant el judici / CEDIDA
Després de 3 anys empresonat… Us heu arribat a acostumar al locutori? No, no, no… Bé, en realitat no hi vaig mai. És que no ens adaptem. No és familiar. Algun cop hi he anat amb els nens i no sé si, fins i tot, és pitjor. Perquè després també has de fer molta feina amb ells, perquè veure un pare a través d’un vidre… El veus més pres. El vidre fa una distància amb el pres que els nens no toleren. No abraçar-lo, no estar al seu costat, o no estirar-se amb ell…
No hi ha intimitat? Res. Ni tampoc solitud. Perquè nosaltres en el vis a vis intentem que en algun moment estigui a soles amb un dels nens, i jo em quedo amb l’altre. Però el locutori estem tots en un lloc molt petit. Així que no… No hi anem directament.
Manté bona relació amb la resta de presos socials? També quan estaven a presons madrilenyes? Tenen bona relació amb tothom. I no pensis que a Catalunya millor que a Madrid. Perquè a dins la presó hi ha unes normes tan estrictes que saben que no pot haver-hi confrontació entre ells, ni tan sols verbal. Si et passes, hi ha càstigs com canvis de mòdul. Per tant, tothom vol tenir bona entesa.
