Amb el Parc Catalunya i El Corte Inglés com a grans exponents de l’expansió de la ciutat, l’Eix Macià es projectava a principis dels anys 90 del segle passat com a nou pulmó verd, econòmic i fins i tot administratiu o institucional de Sabadell, actualment amb la seu judicial. L’arribada del Paddock Boulevard i el centre comercial i les oficines de Del Llac Center van completar l’oferta d’aquesta zona. Però l’eufòria i l’optimisme no van durar gaires anys.
“Hi vam creure, però no va ser un èxit. A tots ens van enganyar, perquè van dir que El Corte Inglés seria fantàstic per atraure gent i no perdre passada i resulta que no va ser així”, resumeix el propietari de la botiga de joguines i roba infantil Ribas, Jordi Ribas. Inicialment el model era atractiu, apunta el comerciant, i hi coincideix juntament amb Miquel Gumí Masclans, qui també hi va tenir una botiga amb la família, que ven productes de cistelleria. També hi va haver una oficina del Banc Sabadell. Un dels punts particulars del centre comercial és que d’entrada els locals es venien, no es llogaven. Si bé primer això es veia com una oportunitat, finalment ha estat el punt que ha portat el centre comercial al declivi.
El problema ha estat el mateix des del principi: la propietat disseminada entre moltes persones. Ribas i Gumí apunten que després d’una bona arrencada, quan el centre comercial no despuntava i els promotors del grup, Simó i Prado, van veure l’oportunitat d’instal·lar-hi, per exemple, una gran botiga d’electrodomèstics, es van trobar que hi havia dos locals situats al centre de les plantes que els seus amos no els volien vendre i, per tant, feia molt difícil fer-hi res. Fins i tot, l’empresa Cirsa va arribar a plantejar la possibilitat d’instal·lar-hi un bingo, però l’Ajuntament va descartar la proposta.
L’arquitecte i urbanista sabadellenc Manel Larrosa assenyala que el Llac Center formava part d’un tipus d’establiments, com el Boulevard Rosa de Barcelona, que ja han desaparegut. Larrosa creu que l’edifici sabadellenc “estava mal plantejat”, amb dos grans magatzems al seu costat. “L’edifici no ajudava i la localització tampoc”, emfatitza.
La de Jordi Ribas va ser una de les primeres botigues que hi va haver, igual que la de Masclans. Els dos casos, però, es van desencadenar d’una forma diferent: mentre que el primer no es va vendre el local i anys més tard va acordar amb els promotors –i com van fer amb la resta de propietaris- bescanviar la propietat del local per una participació percentual de l’immoble. El cas Masclans és diferent, tal com apunta Miquel Gumí Masclans, perquè “vam ser dels primers que ho vam vendre”.
