[Per Jordi Serrano, historiador i rector de la UPEC]
A Sabadell, en aquestes eleccions tan estranyes, han anat a votar 81.000 ciutadans. Fa tres anys, van anar a votar 127.000 sabadellencs. Per tant, uns 46.000 ciutadans s’han quedat a casa. Uns quants d’aquests que s’han quedat a casa era del tot previsible. Veníem d’unes eleccions que van batre rècord de participació en un moment molt especial de la història del país. Bé, d’aquests 46.000, la meitat, 23.000, s’haurien abstingut es fessin el dia 14 de febrer o el 25 de desembre. Però els altres 23.000 es deuen a la decisió d’uns jutges del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, que li ha agafat el gust de fer política sense presentar-se a les eleccions. Aquesta actitud antidemocràtica al món té un nom. Molts sabadellencs hem hagut de prendre decisions complicades. Els jutges ens han fet optar entre la salut i la participació democràtica. D’altra banda, tothom mitjanament informat sabia que el resultat no canviaria res de fer-ho el 14 de febrer o quan faci més calor, hi hagi gent més vacunada i el virus previsiblement remeti en la seva virulència. El rebrot inexplicable d’aquests darrers dies té a veure amb les eleccions? No ho sabrem mai. Cal recordar que tenim uns 25.000 sabadellencs sense drets polítics. Una vergonya.
Bé, però jo del que volia parlar és de la diferència entre la participació electoral entre uns barris i uns altres. Per què hi ha zones on la gent vota molt menys? Es deu, aquí i a Nova Zelanda, a l’àmbit cultural i a l’àmbit econòmic. Aquelles persones que se senten marginades de la societat no tenen cap interès a apuntalar els motius del seu desarrelament. Com ho podem arreglar? Els primers anys vuitanta del segle passat, unes potentíssimes polítiques urbanístiques i socials van fer d’un agregat de barris una ciutat, les diferències socials van disminuir, el nivell de serveis públics va tendir a igualar-se. Es feien polítiques de discriminació positiva. El PSUC va trigar molts anys a fer obres al centre. La creació paral·lela de l’Estat de benestar va fer un gran efecte. Ara veiem com la segregació té a veure amb el barri. Per exemple, la vella premissa que el barri educa s’ha demostrat falsa. El barri segrega, com ha dit repetidament el síndic de greuges i tots els estudis sociològics seriosos. Caldria tancar ja totes les escoles de contenció que ara amb l’ús ideològic dels eufemismes –sempre de dretes– es diuen “d’alta complexitat”. Sí, tanquem-les. Podria dir els noms de les escoles perquè aquest és un problema que ve de lluny. Fem com als EUA quan la lluita pels drets civils. Nens de Manhattan viatjaven en autobús a escoles del Bronx, i nenes del Bronx a escoles de Manhattan. Un d’aquests nens blancs era Richard Feynman, premi Nobel de Física. Repartim els nens i nenes entre l’escola pública i la concertada, no pot ser que el 83% dels nens fills d’immigrants vagin a la pública. I el que es podria fer sense diners és obrir en horari de matí i tarda els instituts. Un dret sindical no pot prevaldre sobre un dret pedagògic.
