[Per Ricard Mas, historiador de l’art]
Han engarjolat Pablo Hasél, i ja tinc tema per a l’article. He començat a pensar en artistes empresonats… el busca-raons del Caravaggio, el muralista mexicà David Siqueiros, el conceptual xinès Ai Weiwei… Massa llunyans. I de més a prop? Som-hi.
El notari Salvador Dalí va denunciar un delicte electoral a Boadella d’Empordà, el 1923. Va arribar la dictadura de Primo de Rivera i van pressionar el pare tot amenaçant d’empresonar el fill, “un peligroso revolucionario de la comarca”. Però els Dalí són molt tossuts, i no va cedir. La policia va registrar el domicili familiar, i va tancar a la presó el jove artista. 21 dies, primer a Figueres i després a Girona. Finalment, el pare va retirar la denúncia i la policia va alliberar el noi. Per no voler baixar de l’ase tot i haver-lo posat en perill, Dalí anomenava el seu pare amb el sobrenom de Guillem Tell.
Encara durant els primers anys de Primo de Rivera, concretament l’onze de setembre del 1924, l’arquitecte Antoni Gaudí va anar a una missa commemorativa a l’església de Sant Just, al Barri Gòtic de Barcelona. Un policia li va impedir l’entrada, i ell li va parlar tota l’estona en català. Per això, per no voler parlar en castellà, un ancià de 71 anys va passar quatre hores a la garjola, insultat repetidament –“vaya usted a la mierda”– i va haver de pagar una multa de 50 pessetes, que aleshores era una quantitat respectable.
Tornem a Dalí. El març del 1939, els magatzems de luxe de Nova York Bonwit Teller li encarreguen a Dalí dos aparadors. Ell crea Nit i Dia. Als responsables dels magatzems els semblen obres massa atrevides, massa eròtiques. Quan Dalí descobreix que li han alterat els aparadors, hi entra, tomba una banyera amb tan mala sort que trenca la lluna principal i, davant la concurrència de la Cinquena Avinguda, surt al carrer just per ser detingut.
Passa la nit al calabós, on encara té temps de fer un amic gàngster. En el judici subseqüent, el jutge li dona la raó a Dalí: ningú pot alterar l’obra d’un artista, encara que la posseeixi materialment. Va establir jurisprudència.
El pintor i il·lustrador Helios Gómez, nascut a Sevilla però que va viure i treballar molts d’anys a Barcelona. Després de la guerra civil partí a l’exili, i va ensopegar amb la Segona Guerra Mundial. Torna a Barcelona i, el 1948, és empresonat a la Model. El 1950 se li concedeix la llibertat provisional, però ningú li ho comunica. Finalment, algú troba, arxivada, una còpia de l’ordre i, el 1954 és alliberat. A la presó va tenir temps per pintar la capella de la quarta galeria, coneguda com la Capella gitana. Va morir poc després.
Als darrers anys de la dictadura franquista, el jove pianista Carles Santos fou detingut pels grisos. Quan li van fer tocar el piano, o sigui, deixar les empremtes digitals a la corresponent fitxa policial, van descobrir que Santos no tenia empremtes… Les havia gastat de tant tocar el piano!
Va ser aleshores quan va arribar a la conclusió que tocar les partitures dels altres li havia esborrat la personalitat. Va vendre la moto i se’n va anar a Nova York, on va endegar una prometedora carrera de compositor i artista conceptual. El recordeu, a la cerimònia inaugural dels Jocs Olímpics del 1992, dirigint l’orquestra, tots vestits com el Dalí?
