Oci i cultura

El #MeToo del teatre català aterra a Sabadell

Maria Soley interpreta el monòleg ‘Leda’ al Centre Cívic de Sant Oleguer els dies 4, 5, 11, 12, 8 i 19 de març a les 20.30 h / LLUÍS FRANCO

“No t’hi vas oposar”, diu la veu en off. “Tècnicament, no hi va haver violació”, afegeix.

Vet aquí un dels diàlegs clau de Leda, obra escrita i dirigida per Tom Colomer i interpretada per Maria Soley al Centre Cívic de Sant Oleguer. I és que Leda és, abans que res, una obra que pesca diàlegs d’entorns reals. Del meu, del teu, del seu. Tant és. Llança la xarxa a l’esfera actual i en treu una variada paleta de colors: micromasclismes, condescendència, manca d’empatia…

Cada color és un comentari que, probablement, ja hem sentit amb anterioritat. I tots ells convergeixen, com si es tractés d’un forat negre, al voltant de les dones. En aquest cas, al voltant d’una noia de 19 anys que visita el psicòleg. Una sessió que serà catàrtica, però contràriament al que es podria pensar, serà disruptiva més aviat pel psicòleg. Un personatge masculí, arquetip del mainstream actual (ni agressor actiu, ni feminista actiu). Un personatge que evoluciona (com tota bona narració) i que ho fa en el sentit que milers d’homes ho han fet en la darrera dècada.

No debades, el momentum feminista obert arran de les massives manifestacions del 8-M, a partir del 2017 aproximadament, ha fet trontollar el paper dels homes. Han estat interpel·lats i no han pogut (no hem pogut) escapar-nos d’haver de prendre posició. 

Leda, de fet, presenta una situació extrema a l’espectador i li pregunta tàcitament si hi veu o no violació. I és aquí on toca posicionar-se: li dones credibilitat? O qüestiones el relat de la dona?

Afortunadament, milers d’homes han anat entenent els arguments dels col·lectius feministes. I han anat virant de posició. Des del On són les dones? (i la necessitat de desocupar l’espai mediàtic que monopolitzem), passant per les agressions sexuals en el marc de les festes nocturnes (del No és no al Només sí és sí), fins a les manifestacions no mixtes per al 8-M. I és que el personatge del psicòleg som tots. Sens dubte, Leda és un text (amb format de monòleg) que apel·la el públic. Que incomoda. I probablement n’és l’objectiu gens dissimulat. Però no només als homes. “Crec que també interpel·la les dones”, explica Sílvia Vallhonrat. “Hi ha moltes actituds que algunes dones mantenen, com ara sentir-se culpables d’allò que els ha passat”. 

No és el cas de Leda, que no creu que fos culpa seva que un professor es desbotonés la bragueta i li indiqués el que havia de fer si volia aprovar. Leda és forta. I el paper de l’actriu, Maria Soley, és intens. I assenyala. Apunta cap a la complicitat dels homes. No val amb no ser agressor, cal denunciar aquells que les cometen. Sense corporativisme ni companyonia. 

I aquí entronca inevitablement amb l’escàndol d’abusos i assetjament sexual per part de professors de l’Institut del Teatre. Leda és una resposta teatral a tot el que ha succeït, encara que només sigui fruit de l’atzar que l’estrena de Leda i la investigació de l’ARA els separin tot just 4 dies de distància. Beneïda coincidència (que multiplica la visibilitat), tot i que Leda és necessària en tot moment de l’any.

El professor i prestigiós dramaturg Joan Ollé ha estat apartat de la docència i la seva carrera (almenys a Catalunya) sembla acabada. La directora de l’Institut del Teatre, Magda Puyo, ha dimitit després d’una dubtosa gestió comunicativa de l’escàndol. 

El #MeToo del teatre català ha tingut conseqüències visibles, però queda el més important: posar fi a l’assetjament sistèmic i invisible. “Leda no només parla de la seva violació, sinó que parla, sobretot, de com ens hem fet especialistes a obviar o normalitzar casos com el seu”, explica el dramaturg Tom Colomer. 

No sembla cap casualitat que una obra així (per la temàtica i la potència) provingui d’una joveníssima companyia de teatre com Amfiteatre, fundada el 2015 a Sabadell pel mateix Colomer i l’equip d’aquella primera obra, Llestos. 

Maria Soley protagonitza el monòleg, tot i no tenir una formació teatral professional (que es deu també als seus divuit anys). No ha trepitjat l’Institut del Teatre. Però el seu crit és potent i vulnerable alhora.

Comentaris
To Top