MANEL CUNILL LLENAS

Departament de Regeneració Ecològica

[Per Manel Cunill Llenas, ambientòleg]

Fa dècades que convivim d’amagat amb una crisi ecològica de dimensions desconegudes. Una adversitat i alhora incertesa que ens incomoda de reconèixer. Fins i tot, després de ser pioners el març del 1991 amb la creació d’un Departament de Medi Ambient el vàrem dissoldre el desembre del 2010 amb l’excusa de la crisi financera d’una banda i l’animadversió ambiental de l’altra. Sembla que onze anys després de la supressió del departament ambiental s’albira que en el nou govern tornarà a la taula de consell executiu una veu ambiental. Per tant, caldrà veure si aquesta reincorporació serà en plenitud de competències o bé viurem un altre sainet d’estires i arronses dels interessos de part. Actors més preocupats per les seves prebendes que no pas amb l’interès general.

La rellevància d’aquest retorn va més enllà dels noms o del rang governamental –hi ha qui postula i afirma que ha de ser de vicepresidència–. Amb tot, el nom no farà la cosa i més aviat el que convé és implementar polítiques ambientals transformadores. I això no serà una tasca gens fàcil ni lliure de conflictivitat. Malauradament, som un país amb un passat fabril que en l’imaginari compartit pensa en preceptes del desarrollismo i del consumisme com a font del nostre benestar. En aquest context sociocultural, la resistència al canvi hi té el camí abonat per esperonar la cultura del no a la natura. Aquest marc vital pretèrit és l’obstacle que s’haurà de vèncer. I en aquest camí no hi ha gaires diferències amb les ideologies fervents de la Revolució Industrial.

Publicitat

Fa trenta anys que vàrem estrenar conselleria de Medi Ambient, però en aquest període hi ha hagut temps de tot. Des de la pedagogia ambiental, la tolerància administrativa, els incentius, l’assessorament, ajuts i permissivitat. Avui estem més a prop del moll de l’os del repte socioecològic. No hi ha gaire temps ni circumloquis per demorar decisions que s’han d’emprendre tot seguit. Sense aquesta convicció política no serà possible redreçar l’actual panorama.

Per tant, el país afronta un repte de regeneració i no pas de transició. L’etapa del que s’ha anomenat la transició ecològica ja és història. El nou departament ambiental hauria de disposar de les competències de planificació i prospectiva de tot allò que transcendeix en els vectors de les aigües continentals i marines, aire, energia, biodiversitat, mobilitat, els hàbitats (inclòs l’urbà) i llurs processos biogènics. Un pas més per condicionar les activitats extractives que posen en perill l’equilibri ecològic de la comunitat. Pot sonar a esotèric, però és cert que el futur de la humanitat implica la regeneració del nostre entorn immediat. Conformar-nos amb l’adaptació a la crisi ambiental és poc honorable.

Contextualitzat el marc general, cal insistir que s’ha de mantenir i ampliar l’actual agenda ambiental que inclou l’impuls a l’Agència de la Natura, la llei de la biodiversitat, la preservació del litoral, descarbonitzar l’economia, rehabitar els ecosistemes urbans, fomentar l’economia circular, preservar els espais agraris i la modificació del Pla de Mobilitat Específic del Vallès, entre d’altres. La regeneració ecològica del metabolisme de la mobilitat i els sistemes urbans seran deures inapel·lables en aquesta nova agenda ambiental.

Publicitat

Subscriu-te gratuïtament al butlletí ‘Bon dia, Sabadell’

Comentaris
To Top