[Per Josep Gisbert, periodista]
Les últimes eleccions al Parlament, les tretzenes des del 1980, han deixat sobre la taula una dada especialment rellevant, però que sembla que ningú no tingui el més mínim interès a veure i molt menys a destacar: l’independentisme ha superat per primera vegada el 50% dels vots. En concret, els partits que tenen com a objectiu assolir la independència –ERC, JxCat, CUP i PDeCAT–, encara que no sigui de manera gens immediata, han aplegat el 50,77% dels sufragis (el percentatge arribaria al 51,32 si s’hi afegissin formacions marginals com Primàries Catalunya, el FNC i el PNC). I, a més, els tres primers, els únics que han obtingut representació, han vist reforçada la seva majoria absoluta en escons amb 74.
Fins ara, l’independentisme, tot i gaudir sempre de majoria absoluta al Parlament, s’havia hagut de sentir dir, com si d’un mantra es tractés, que amb això no n’hi havia prou, que per plantejar qualsevol demanda sobre el futur polític Catalunya havia de sobrepassar el llindar del 50% dels vots. Doncs bé, ara ho ha fet. I ara què? Doncs res. Perquè tothom fa veure com si la xifra no existís. El govern espanyol ha estat el primer a menystenir el guarisme, i no només això, sinó que ha avisat que ni amb aquest ni amb cap altre percentatge no hi havia res a fer. I això que diuen que és el govern més progressista que mai ha tingut Espanya, però a l’hora de la veritat resulta que en aquestes coses PSOE i Unides Podem són exactament igual que el PP. És com allò de la màxima de José María Aznar que en absència de violència es podria parlar de tot, que ha resultat que quan no n’hi ha hagut, de violència, no s’ha pogut parlar de res. Tot forma part del mateix.
El problema, això no obstant, no és que el govern espanyol de torn es negui a reconèixer que l’independentisme és majoritari a Catalunya. No ho farà mai. Ni en l’hipotètic cas que algun dia Catalunya esdevingués independent no ho faria. El problema real és que són els mateixos partits dits independentistes –cada vegada més autonomistes i menys independentistes– els que fan l’orni com si res no hagués passat. Els fa pànic només de pensar-hi, i per això estan desviant el debat amb qualsevol excusa cap a altres viaranys –que si el paper dels comuns, que si el boicot a l’extrema dreta…– per no haver-hi de fer front. Ni el clam de l’ANC ni d’alguna altra veu escadussera –com ara Quim Torra– exigint que actuïn en conseqüència amb el veredicte de les urnes no sembla que tingui cap mena d’efecte sobre unes forces polítiques, i les persones que les dirigeixen, que estan acostumades a les comoditats de la vida processista i que qualsevol altra acció més compromesa els obligaria a haver-ne de prescindir.
Mai fins ara l’independentisme, tot i que sempre se n’ha acabat sortint, no havia pogut demostrar que no és tan sols majoritari políticament, sinó també socialment, i deixar escapar una oportunitat com l’actual podria representar un cop irreparable. Per als partits que el representen, molt tocats arran del seguit de renúncies acceptades durant l’última legislatura, però sobretot per a la credibilitat d’un moviment que, sorgit des de la ciutadania, en realitat mai no s’ha vist acompanyat per un lideratge polític còmplice. I és que aquesta vegada on no ha passat desapercebut aquest percentatge que aquí incomoda tothom és a l’exterior, tal com ho ha reflectit la premsa estrangera, que no ha amagat que per primer cop els vots a favor de la independència superen efectivament el 50%.
Més d’una cancelleria torna a estar pendent de Catalunya, però ara per prendre nota, que si hi torna a haver un altre fiasco com el de després de l’1-O no li quedarà més remei que tancar definitivament la carpeta catalana. Tot plegat massa important per no fer cas d’un tant per cent.
