JORDI SERRANO

El Diari de Sabadell s’instal·la a la plaça de Ricard Simó Bach

[Per Jordi Serrano, historiador i rector de la UPEC]

El diari i el seu editor, Marc Basté, ens han explicat abastament les raons del canvi de seu. Òbviament s’han deixat de comunicar el més important. Alday Stevenson diu: “Els periodistes són gent que separa el gra de la palla per acabar publicant la palla”. Doncs ara aquest outsider sabadellenc us explicarà les veritables raons del canvi. Com sabeu, l’antic Diari de Sabadell estava al carrer de Sant Quirze, un nom adient per a un diari que vulgui ser-ho de la ciutat veïna però no de la capital. La cosa al final no va acabar de funcionar. Un cop el nou equip de gent jove se’n va fer càrrec, es van traslladar al carrer de les Valls. Era l’antiga seu de la FIAC, des d’on un professor d’anglès, David Wilson, estava mirant atònic la brutal càrrega policial del 19 de febrer del 1976 en meitat de la Vaga General, quan li van disparar una bala de goma al cap i va morir pocs dies després. El carrer de les Valls fa referència a la zona fora muralles, al fossat que les protegia dels atacs enemics. El diari estava out.

A la reunió secreta de l’equip impulsor es va parlar de posar la seu del diari a la plaça de Fèlix Sardà i Salvany, a l’Eix Macià, però un col·lega els va dir que el lema del diari no podia ser “El liberalisme és pecat”. Es van esgarrifar i es va descartar. Al final, un assessor extern de qui no diré el nom els va proposar tenir la seu dins les muralles, a l’essència del sabadellenquisme, i anar a parar a la plaça de Ricard Simó Bach. I aquí rau el missatge subliminar.

Qui era Ricard Simó? Neix a Sabadell l’11 de maig del 1911, al carrer de Margenat, 4. Als 12 anys comença a treballar de barber, ofici al qual es dedica tota la vida. De molt jove ingressa al Bloc Obrer i Camperol (POC), que anys després conflueix en el Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM), que tindrà com a màxim dirigent un dels més prestigiosos intel·lectuals i polítics catalans: Andreu Nin.

En esclatar la guerra, Simó marxa voluntari al Front d’Aragó a Montflorite, on fou nomenat Comissari Polític. El 7 de febrer del 1939 s’exilià a França, on fou conduït per vergonya i oprobi de França al camp de concentració de Sant Cebrià i després al de Barcarés. Es va escapar juntament amb Josep Pallach. Va anar a Poitiers a veure la seva dona i el seu fill Josep de tres anys. Els nazis entren a França i la dona, Maria Deu, i el seu fill han de tornar a Espanya, a Sabadell. El seu fill, Josep Simó Deu, va acabar essent amb els anys l’eminent cap de cirurgia de l’hospital Taulí.

Simó Bach torna a Catalunya el 1943 i és detingut a Port Bou i traslladat al camp d’internament de Reus, va ser alliberat i detingut diverses vegades. Tingué una altra filla: la Marta. Per sobreviure va fer de viatjant i de barber. És un historiador autodidacte, de fet, fa bona la fama dels del POUM: és un home molt llegit. Fou amic de Joan Oliver –Pere Quart– i molt especialment de Josep Pallach. Des del 1976 col·labora amb el Diari de Sabadell i durant molts anys publica biografies setmanals de sabadellencs, la major part dels quals se n’havia perdut el rastre perquè vivien o havien mort a l’exili. Va fer una feina impagable. Va ser el nexe d’unió entre l’exili i la democràcia. Recosia el fil de la història que s’havia trencat. Ell mantenia relació epistolar tant amb gent de França, com de Xile, Veneçuela, l’Argentina, etc. Els més joves descobríem uns personatges extraordinaris, de pel·lícula, que ningú ens havia explicat que existien. En publica un llibre: Sabadellencs morts en l’exili, el 1986. Fou una tasca tan ingent que fins i tot Josep M. Benaul, que tenia dificultats per l’elogi, diu del llibre: “Aquest llibre, fruit d’un anhel i d’una tossuderia exemplars, sadollarà molta set de memòria”. Potser estaria bé una reedició posada al dia. Hi podem trobar: Amadeu Aragay, Brú Lladó, Josep Moix, Balbina Pi, Josep Rosas, Albà Rosell, Salvador Sarrà, Jaume Torrella, Josep Trabal i fins a 43 personatges dels centenars que havia biografiat. Albert Camus en els seus escrits a Combat es preguntava on són les vertaderes elits, i es responia: estan en aquests camps infectes, i podríem afegir: morts a l’exili.

L’arxiu monumental amb què volia abastir un diccionari biogràfic de sabadellencs fou donat pel seu fill a l’Arxiu Històric de Sabadell. Altres ciutats tenen diccionaris d’aquesta mena i seria bo reprendre aquest treball amb tot un equip. Fou membre del PSC (Reagrupament) i també fundador de l’Òmnium Cultural a la ciutat.

Així doncs, el diari amb aquest canvi llança un missatge a la ciutat: vol reprendre el fil de la millor etapa del diari, la dels anys vint i trenta, en què la Colla de Sabadell va escriure les seves millors pàgines. Tota una declaració de principis.

Publicitat
Comentaris
To Top