[Per Xavier Guerrero, químic i exregidor]
Es pot mesurar la (in)felicitat d’una comunitat en contenidors cremats per miler d’habitants?
Parlava de felicitat, fa uns dies, amb una proveïdora que es diu Bàrbara. Em comentava que els problemes es resolen igual si els afrontes enfadat o amb un somriure. I jo hi afegia que si no fos que no agraden a ningú, amb un somriure –actitud positiva– es resolen millor que enfadats –actitud negativa–.
El comentari té més valor si us dic que la Bàrbara té 82 anys i dirigeix una empresa de tecnologia de la salut. El director tècnic és el seu marit, que també supera la vuitantena. I no sé per què us explico tot això. Suposo que perquè tots dos són austríacs, com ho era el filòsof Paul Watzlawick, autor del cèlebre llibre L’art d’amargar-se la vida.
El senyor Watzlawick ens explica en aquest llibre un reguitzell de tècniques que, aplicades amb constància i rigor, us faran les persones més infelices del món. M’agrada especialment la que il·lustra amb el borratxo que, a mitja nit, busca les claus de casa sota un fanal. Se li acosta un veí i l’ajuda en la recerca, fins que constata que allí no hi són. El borratxo li confirma que no les ha perdut allí, sinó una mica més enllà, però que allí on les ha perdut no hi ha prou llum i aquí sota el fanal sí.
M’agrada, perquè descriu molt bé la nostra dinàmica actual: l’Estat espanyol fa alguna cosa en consonància amb el seu nivell democràtic, com ara posar a la presó polítics per organitzar referèndums o artistes per dir que en Joan Carles és un traficant i un lladre. Sortim llavors tots indignadíssims al carrer. Fem la gran manifestació que acaba amb els aldarulls de sempre i contenidors cremats. Uns dies de revolta i ja està, tothom a casa fins a la propera provocació de l’Estat.
No és la solució adequada al problema, però com que és el que sabem fer, ho fem metòdicament una vegada i una altra. I en acabat, acusem els polítics, la policia i algú altre que tampoc ens cau bé, perquè tots ens han traït moltíssim.
Pregunta retòrica: això genera algun tipus de tensió al sistema? Aquesta dinàmica incomoda gaire l’Estat?
Tornant al llibre, el Sr. Watzlawick dedica un capítol a les profecies autocomplertes, i com podem amargar-nos doblement: al principi d’un projecte, quan anticipem que no ens sortirà bé i al final, quan comprovem que efectivament no ens ha sortit bé.
A Catalunya tenim legions de persones especialitzades a dir que una cosa (el que sigui, no importa el tema) no anirà bé, i després carregar-se de raó amb un “jo ja ho deia”. Són els nostrats tribunerus i els hem habilitat fenomenals faristols a les xarxes socials i a les tertúlies dels mitjans de comunicació, des d’on ens influeixen molt més del que pugui semblar.
El secret de les profecies autocomplertes és que la mateixa profecia i l’actitud que prenem davant la profecia són el que fa que s’acabi complint. Si es basa en una expectativa sobre una tercera persona o col·lectiu, s’anomena efecte Pigmalió i funciona de la mateixa manera: si tractem sistemàticament un nen de gandul i poc estudiós, aconseguirem que acabi fracassant a l’escola. Si decidim que un barri és ple de delinqüents, ho expliquem als mitjans i hi apliquem actuacions polítiques i policials com si fos un barri ple de delinqüents, al barri al final només hi haurà delinqüents.
El llibre no explica, perquè no és el seu objectiu, que l’efecte de les profecies autocomplertes també funciona en positiu: si tots alhora decidíssim que un repte, per difícil que semblés, el podríem superar, el superaríem. I de passada potser ens estalviaríem els 1.200 € que cada contenidor cremat li costa a la ciutat.
