Oci i cultura

Josep Prat, periodista: “Cada persona conscienciada és una victòria”

Endinsant-se entre muntanyes selvàtiques, conduint dies sencers per carreteres mal asfaltades i ficant el nas a poblacions plenes de policies de paisà i soldats, Josep Prat (1993) ha buscat històries. Relats personals que desemmascaren la hipocresia de països del sud-est asiàtic que, mentre s’engalanen pel turisme occidental, persegueixen i massacren una part de la població per la seva identitat. Els hmong, una ètnia de refugiats que vol preservar les seves tradicions, són els grans protagonistes de Los herederos del opio (Península).

Són històries d’assimilació i de resistència.

Al llibre intento exposar les dues cares de la moneda que hi ha a la societat. Aquells que, a canvi de beneficis socials, es rendeixen i decideixen abandonar totes les tradicions que tenien, deixar les muntanyes i traslladar-se a la planícia… I llavors hi ha els qui batallen, els hmong que creuen que han de tenir un regne propi i han de ser una nació.

A Laos, n’hi ha alguns, pocs, que des de fa 45 anys són a la selva i s’enfronten a l’exèrcit, que els ha perseguit i massacrat. I a Vietnam, hi ha una forma de resistència religiosa cristiana, molt curiosa, sorgida des del 1990.

Topes amb un home amb dues filles a qui, després d’abandonar la selva, li maten la dona.

Vivia a la selva des que va néixer i acaba decidint deixar-la, creient en les promeses dels soldats d’una vida millor. Quan s’entrega, li maten la dona davant seu i la deixen allà. Dubto que aquesta gent, que ha patit tant, es deixi assimilar. Hi ha molts exemples de gent que s’ha rendit i l’han tirotejat o posat en un camp de concentració a cel obert.

La realitat, crua i complexa, queda emmascarada rere moltes capes de ‘souvenirs’.

Els occidentals veiem en el sud-est asiàtic, únicament, un destí turístic. Hi venim per veure grans paisatges o el factor ètnic, des del punt de vista folklòric. I precisament perquè aquests règims autoritaris són molt bons amagant-ho, no es veu què hi ha darrere de tots aquests somriures i paisatges. En molts casos, hi ha molta persecució. És important que com a turistes ens conscienciem i siguem més responsables.

El periodista sabadellenc Josep Prat està vivint a Vietnam, des de fa dos mesos / CEDIDA

Explicar històries personals fa que el lector s’aproximi de forma humana al problema.

Crec que és la forma més potent d’explicar una situació i de fer denúncia social. Intento fer periodisme literari. El llibre pot semblar una novel·la, però són coses que estan passant.

El periodista passa per un lloc de forma fugaç, recull una història i sembra l’esperança que, amb això, les coses puguin canviar. Però no.

És una de les parts més dures i tristes del periodisme. A mi, que m’hi dedico a temps parcial, em queda la inquietud de pensar que hi ha persones que havien confiat en mi, que s’han exposat a un risc buscant un canvi a la seva vida i aquest canvi no arriba. És un dels problemes dels periodistes, que tenim molt ego, però no som una arma de canvi tan potent com ens pensem. Al final només estem explicant una història. Però intentes conscienciar, i cada persona conscienciada és una victòria.

Quina és la història que t’ha impactat més?

Entrevistant una família de cristians, a Vietnam, ens va enganxar un policia de paisà i ens va gravar. Per evitar riscos, vaig haver de refugiar-me en una ciutat fronterera on no em demanaven la documentació. Però la família s’havia quedat a la mateixa zona i va ser interrogada durant un mes sencer per la policia. Els amenaçaven a posar-los a la presó. Tot l’estrès que això va generar a les dones grans de la família –o així m’ho comuniquen a mi– va fer que es plantegessin el suïcidi.

Com a periodista, has pres les mesures corresponents, però tot i així són zones molt controlades. Afortunadament, després d’un mes els van deixar en pau. Però es carrega a la consciència… És una barbaritat.

Et planteges si val la pena?

Començo a fer autocrítica, a pensar si vaig prendre les suficients mesures i si va ser culpa meva. No em plantejo deixar de fer periodisme, que és totalment necessari. Crec que havia d’explicar la situació, però s’ha de vigilar molt. No pots anar allà, exposar gent, arriscar-los i anar-te’n i deixar-los penjats, com van fer els Estats Units amb aquests països.

Comentaris
To Top