Al marge dels recitals al Saló del Teatre Principal que des de fa uns mesos està impulsant, Joventuts Musicals de Sabadell va presentar un programa que justificava la importància d’organitzacions matriu com la que li dona nom a la ciutat i permet que entitats de pressupost ajustat programin concerts orquestrals com el de la GIOrquestra sota la direcció de Francesc Prat.
En aquest sentit, cal ponderar la inclusió d’una selecció de cançons de Federico García Lorca, que també va incórrer en el camp musical. Les tres darreres dècades han estat rescatades i presentades tant per cantants lírics com per cantaores, tant des de perspectives properes a l’espontaneïtat i rauxa folklòriques des de l’academicisme i una estilització propera al liederístic i la cançó culta, o fins i tot des d’una tercera via que les concep com si fossin una reiteració d’una mateixa inspiració popular. Acompanyada per Marta Puig al piano, la cantaora Mariola Membrives va amarar les dues primeres tendències en un retorn als orígens palès en la moderació de quejíos i cisellat de floreos, individualitzant-les, com es va percebre a Café de chinitas i el caràcter dolgut de Morilas de Jaén.
Lligada a aquest mateix tarannà i estètica, el programa va cloure’s amb la versió original del 1915 per a orquestra de cambra i cantaora d’El amor brujo de Manuel de Falla, la cèlebre gitaneria que un segle després conserva tota la frescor, el pathos i onirisme des de la remor del trèmul de cordes inicial. Amb un gest clar en la pulsació, entrades i accents, Prat va oferir-ne una lectura versàtil, colorista i matisada, amb punts de força rítmica com a la Danza del juego de amor i Danza ritual del fuego atorgant relleu a les tensions; mentre que Membrives en captava la llavor mística i la rauxa temperamental proposades per De Falla i la llibretista María Lejárraga, amb certa llibertat a la Canción del amor dolido sense perdre coherència estètica ni caure en afectacions excessives.
Entre ambdues obres, Francesc Prat va plantejar el Concierto para clave y cinco instrumentos del mateix De Falla, en versió per a piano, des d’un vessant avantguardista, auster, dúctil, a vegades un pèl marcial però amb intervencions d’estimable categoria, que semblava un reflex a contrallum de la modernitat d’Stravinsky i la Segona Escola Vienesa en la ruptura estètica i la complexitat rítmica.
En resum, un bon concert que sortia de les coordenades habituals de l’entitat i que va comptar amb l’habitual presència de l’alcaldessa i el regidor de cultura, en un exemple d’interès i suport cultural institucional. Quelcom del que altres poblacions d’igual o menor densitat demogràfica no sempre gaudeixen.
