Publicitat
JOAN BRUNET I MAURI

Sabadell és capital

[Per Joan Brunet i Mauri, periodista]

Una de les característiques que Sabadell presenta i que marca la diferència quan la comparem amb altres ciutats i col·lectivitats similars, és l’esperit indomable, combatiu, tossut i emprenedor que nia en els seus habitants, tal com ho ha posat de manifest en tantes ocasions i circumstàncies al llarg del temps. De fet, només així pot entendre’s que Sabadell s’hagi desenvolupat com ho ha fet, fins al punt de mostrar-se com una ciutat capdavantera en incomptables projectes i facetes de la vida que, alhora, li han permès liderar propostes i projectes d’abast i tipologia diversa. Enumerar-los seria una tasca improvativa que comportaria el risc –sempre lamentable– de fer-ne oblit d’algunes d’elles. Així que millor serà deixar-ho per a una altra ocasió.

A aquest pro típicament sabadellenc s’hi oposa el contra de les veus que no s’estan de proclamar que Sabadell és una ciutat de molt pobre contingut i interès cultural. Confesso que mai he combregat amb aquesta percepció que a més considero absolutament errònia. Molt al contrari. Soc dels que crec que Sabadell és una ciutat culturalment viva i més rica del que alguns volen i altres diuen. Això sí, ho és per l’empenta de moltes persones, entitats, associacions i organitzacions que al llarg i ample de la ciutat breguen sense defallença. El problema de fons que anima els que prefereixen veure el got mig buit és conseqüent amb un dels principis de comportament –també típicament sabadellencs– com especialistes de la crítica i del menysteniment d’allò que un altre fa; principis que d’altra banda no fan més que confirmar el socorregut aforisme que resa que “a Sabadell cadascú va per ell”. Dit d’una altra manera i sense voluntat d’ofendre ningú, ni tampoc de ferir susceptibilitats: Sabadell continua essent tossudament fidel al model d’una ciutat en què conviuen moltes capelletes culturals que en la pràctica acaben per ignorar-se entre elles. Per completar el quadre, la cultura (la política cultural) desplegada des de l’Ajuntament ha estat una mena de plat de segona taula, la qual cosa contribueix a entendre el perquè de la imatge cultural que la ciutat en el seu conjunt projecta, tant internament com externament, i que de cap de les maneres es correspon amb la potencialitat dels actius i dels recursos humans i físics dels quals la ciutat disposa; tampoc amb la vàlua de les activitats culturals que s’hi desenvolupen, ni la dels protagonistes que les fan possible.

En aquest context es produeix la designació de la ciutat com a Capital de la Cultura Catalana 2024. Una notícia necessàriament bona, especialment en temps de tantes dificultats i tan poques il·lusions engrescadores. I és una bona notícia per moltes raons, d’entre les quals em limitaré a destacar-ne un parell: d’una banda, per l’excepcional unanimitat política assolida en la preparació i presentació de la candidatura, la qual cosa fa pensar –i espero que no pas ingènuament– que ens trobem a les portes d’un canvi de tendència quant a la política cultural que des de l’administració local s’ha anat desplegant els darrers 40 anys; de l’altra, l’oportunitat que la nominació suposa a l’hora de reivindicar els actius culturals i patrimonials que la ciutat posseeix (que no en són pocs!) per fer-ne expressa difusió, entre els sabadellencs mateixos que els desconeixen, primer, i projectar-los més enllà dels estrets límits que la ciutat imposa, després.

Temps és, doncs, de deixar enrere vells tòpics i de posar-nos a treballar plegats –teixit cultural, ciutat i Ajuntament– amb l’objectiu d’omplir de continguts els contenidors que tenim. Només d’aquesta manera donarem la raó a l’organització Capital Cultural Catalana quan dictaminava que a Sabadell existia “una base històrica per ser capital cultural i per reivindicar la cultura industrial, que ha estat la base de tots els altres sabers”. Ni més, ni tampoc menys!

Publicitat
Comentaris
To Top