[Per Arnau Bonada, economista i president de la Xarxa Onion]
Aquest dilluns, mentre escalfava el dinar, vaig sentir com al Telenotícies Migdia de TV3 s’esmentava la paraula Sabadell. Em vaig atansar a la televisió amb una certa cautela, tement un nou robatori o assassinat. Però, contra tot pronòstic, un mitjà d’àmbit nacional es referia a la nostra ciutat fora de la secció de successos o la d’esports. La bona notícia: 1.241 habitants de Barcelona han vingut a viure entre nosaltres durant el 2020.
Barcelonins, benvinguts a Sabadell! Us parla un dels vostres; un sabadellenc d’adopció que va habitar fins als 25 anys al barri marítim (tal com, a partir d’ara, hauríeu d’anomenar Barcelona si voleu sentir-vos integrats). Segons la pròpia experiència, us aporto alguns consells d’adaptació que no trobareu a les guies oficials.
El primer que us sobtarà és que aquí alguns cotxes circulen pels carrers estrets del centre com si competissin al Ral·li de Montecarlo i, a cada cruïlla amb preferència, fan sonar el clàxon efusivament. No us espanteu, no hi ha cap incendi ni res semblant.
També trobareu molts vianants que recorren, de dalt a baix, en ambdós sentits i sense cap propòsit concret, la Rambla. No s’han perdut, aquí en diuen ramblejar. Eviteu imitar-los, perquè és un costum addictiu.
Probablement no trigareu a establir contacte amb algunes persones que us exposaran teories anticapitalistes. Són membres d’una gauche caviar local molt singular. No patiu, la majoria tenen segones residències familiars a la Cerdanya i són inofensius.
En l’àmbit de la política, veureu com aquí és tradició, cada any, que l’Ajuntament adquireixi alguna antiga nau industrial i la deixi sense ús de manera indefinida. És una espècie de col·leccionisme col·lectiu, ja us hi acostumareu.
També us he d’advertir que, a les sobretaules, a l’hora dels licors, sovint aflora la nostàlgia i s’acaba debatent sobre la manca de projecte de ciutat. No us hi capfiqueu perquè és quelcom semblant al mite de Sísif, un debat sense fi.
I, per últim, aneu amb molt de compte amb el que aquí anomenen sabadellenquisme. És realment perillós. Jo n’he estat víctima. És una estranya força que, de mica en mica, t’atrapa i et fa perdre la raó. I, quan això succeeix, no hi ha marxa enrere: ja no vols viure enlloc més que a Sabadell, capital del Vallès Occidental, de les terres catalanes i del món en general.
