Érem ciutat d’impremtes

Comparteix

Tuiteja

Comparteix

Envia

Quan es recorda el Sabadell de les xemeneies, irremeiablement s’associa al tèxtil. No debades, la ciutat en va ser puntera. Tanmateix, també va destacar el sector impressor, arribant a comptar amb 14 impremtes l’any 1928. L’estendard de totes elles va ser la Impremta Sallent, creada als volts de l’any 1909 per Joan Sallent. “Va crear una indústria que disputaria llorers a la indústria que fins aleshores semblava mestressa i senyora de la ciutat”, escrivia anys més tard Francesc Trabal, destacat membre de la Colla, en uns dels seus habituals articles a Diari de Sabadell.

Podria ser la Manchester catalana, doncs, però també fou bressol d’una de les impremtes més importants del país. Així ho reconeix Miquel Bach, editor del llibre Joan Sallent, impressor, acabat de publicar per Fundació La Mirada. Es tracta d’una breu antologia de textos dels anys 20 i 30; a més a més d’una entrevista amb el nét de l’impressor, Xavier Sallent. I com no podria ser d’una altra manera, el resultat és una edició molt polida.

“Tenir un taller propi va ser determinant per les arts gràfiques al nostre país, tot creant veritables joies bibliogràfiques”, explica l’editor Miquel Bach. Alguns textos d’aquella època confirmen la tesi. Com ara aquest article de La Publicitat, datat d’agost de 1927. “Sempre ha tingut Sabadell bones impremtes, però de fa alguns anys que la ciutat va produint-se amb certa notorietat dintre aquest noble art. I destacava “les importants comandes, no ja de Catalunya, sinó també de la Península” que rebia Sallent.

Igualment, La Veu de Catalunya el batejaria com “un dels industrials més destacats del seu ram”. Sallent (1879 – 1936) havia començat d’aprenent a la impremta de Joan Comas, amb una setantena d’operaris, que exportava fins i tot a ultramar. Can Comas fou, a parer de l’escriptor coetani Francesc Trabal, “una escola d’impressors”. Sallent, però, s’estableix pel seu compte al carrer de l’Horta Novella, als volts de l’any 1909. Poc després es trasllada al carrer Sant Quirze (fins que l’any 1932 constitueix societat amb Josep Custodio i s’estableix al carrer de Jovellanos.

Els anys 20

L’etapa més esplendorosa arriba als anys 20. I és que al voltant de les impremtes “es movia gent culta, artistes, escriptors, potes i altra gent del mal viure, però que li donava resposta a la seva fina sensibilitat”, rememora el nét Xavier Sallent al llibre. De fet, tots els de la Colla freqüentaven la impremta, la qual s’acaba convertint en punt de trobada. De fet, els de la Colla aniran publicant els seus llibres sota el paraigua de la col·lecció Edicions La Mirada, impresa pel mateix Sallent.

El primer exemplar que surti a les llibreries serà L’any que ve, probablement el llibre més cèlebre de Francesc Trabal. Prèviament a La Mirada, s’havia editat la Biblioteca sabadellenca. Tanmateix, entre ambdues col·leccions “hi ha salt estètic i qualitatiu considerable, malgrat que sigui gairebé contemporanis”, sosté Miquel Bach. I és que Edicions La Mirada, dissenyats per Ricard Marlet, simbolitzarà una edició liberal, amb un toc d’elegància noucentista.

A continuació, podeu trobar llibres editats de la Fundació ‘La Mirada’.

I no només es refereix a la impressió física, sinó també al procés d’edició. “L’impressor, a la pràctica feia d’editor”, explica Bach. O sigui que hem d’entendre la Imprenta Sallent com una editorial puntera, que publicava els textos de la gent de La Colla, i que a més a més, els imprimia físicament al taller del carrer Sant Quirze.

Eren com editorials

L’impressor Sallent era, doncs, l’editor Sallent dels nostres dies. “Sense la seva desinteressada col·laboració, molts dels escriptors de Sabadell no haurien pogut divulgar la seva obra”, apuntava la necrològica de La veu de Catalunya en la mort de Sallent, l’any 1936. El seu nét, Xavier, afegeix al llibre: “No és segur que la col·lecció de La Mirada representés un bon negoci per l’avi Joan”.

Altres títols que sortiran calents del taller són clàssics avui en dia reconeguts, com Solitud, de Víctor Català; Imitació del foc, del poeta mallorquí Bartomeu Roselló-Pòrcel; El rodal de Sabadell, de Josep Rosell; i el famós Almanac de les Arts, de 1924 i de 1925. Seva també és la publicació de Sabadell del meu record, de Marian Burguès, l’obra més importat sobre la idiosincràcia de la ciutat; així com Les decapitacions i el Bestiari de Pere Quart.

És amb títols com aquests que ciutat esdevenia puntera en la impressió. Francesc Trabal se n’en vanagloriava, en aquells anys 20 al Diari de Sabadell. “Parlar fins fa poc de res més que no fos draps i tints era considerat utòpic. Sabeu quantes impremtes tenim a Sabadell? 14. Quants llibres? Altres 14. Tres diaris. Sis butlletins, una revista esperantista, quaderns setmanals de cultura cristiana…”, enumerava, orgullós. Passaren els anys. I passaren els feixistes que no havien de passar.

Malgrat tot, la impremta sobreviurà durant la postguerra (que, des de la mort de l’impressor, passarà a mans del seu fill i del soci Custodio). Però, amb el temps, les impremtes entren en crisi. Als anys 60 desapareix. I és que l’ofici va anar mutant absolutament. De l’ofici del caixista es va passar a la fotocomposició. Els correctors estaven al taller, mirant les galerades, mentre que ara són un servei extern que es proveeix des de fora. El sistema digital ha eliminat molts de processos. Tot és diferent.

A la Llibreria Tècnica

“Ja no en queden gaires exemplars originals, són difícils de trobar”, explica Bach. Així i tot, sí que se’n troben a les llibreries de vell, com La Tècnica. Jordi Seguí, responsable juntament amb el seu germà Santi, treu de la prestatgeria un original de Sabadell del meu record. Encara més: Tenen gran part de la col·lecció Biblioteca sabadellenca.

També tenen els llibres editats per la nova Fundació La Mirada, aquella formada l’any 1989 com a homenatge a la línia editora de la Colla de Sabadell, que manté l’antic nom la mateixa línia estètica per donar-li continuïtat.