[Per Jordi Serrano, historiador i rector de la UPEC]
En aquest assaig intentarem explicar quins avantatges té ser sabadellenc. Podríem dir que Sabadell té l’avantatge d’estar situat a prop de Barcelona. Depèn de com es miri. Si estiguéssim més lluny tindríem una vida cultural, econòmica i política molt més autònoma que s’expressaria molt millor en la vitalitat de la ciutat. Per exemple totes les companyies de teatre de Catalunya i d’Espanya voldrien venir a Sabadell, però com que estem tan a prop de Barcelona creuen que ja anirem allà. I de fet ho fem. També passa que si estiguéssim a 300 kilòmetres de Barcelona probablement el nostre equip de futbol, el C. E. Sabadell, estaria a primera divisió sempre. Quan poca gent tenia cotxe l’equip de futbol va estar 14 anys a la primera divisió. De fet l’any 1969 vam quedar quarts només per sota del Real Madrid, del Barça i de Las Palmas. Vam jugar doncs a la Copa de Fires -actual Champions- amb Comas, Isidro, Pini, Arnal, Marañón, Muñoz, Ortuño, Montesinos, Palau, Garzón, Zaballa, Romero, Pereda i Cristo, entrenats per Pasieguito.
Si Sabadell estigués molt més al nord, a prop de la Vall d’Aran, podríem esquiar al rodal de la ciutat. Als talussos del Ripoll hi podríem instal·lar una rampa i fer salts d’esquí. Si Sabadell formés part d’Andorra ens estalviaríem les lluites per ser una república i per demanar el dret a l’autodeterminació. De fet en nombre d’habitants, Sabadell és com tres andorres. Imagineu-vos que ca n’Oriac fos independent i tingués el president de la República Francesa i un bisbe de coprínceps.
Després d’aquest assaig tan rigorós no hi veig cap avantatge, en ser sabadellenc. Ara bé, vull deixar clar que en tota la nostra mil·lenària història, des del Neptú i la tritonessa de la Vila a La Salut, no s’ha documentat cap cas en què a un sabadellenc -abans arraonesos- escollís viure a Terrassa. Els sabadellencs desesperats de viure en una ciutat amb poc encant -no som Florència- i amb voluntat de marxar on sigui, mai aniria a la ciutat veïna. Tot té un límit. De fet conec a un sabadellenc casat amb una terrassenca, que se’n va anar a viure a la ciutat del bisbe i tenia remordiments de consciència, tants que el feien venir a Sabadell setmanalment i anar a una coneguda i cèntrica església de la ciutat a confessar-se. Es veu que el capellà de penitència el feia anar de genolls des del racó del campanar fins a l’ermita de Sant Nicolau. I fer abstinència sexual durant un dia. Tampoc cal passar-se.
